Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
He vist els dos capítols del documental que ha dedicat Mary Beard al tema del nu, en l’art i no tan sols en l’art, disponible a Movistar+. Precisament aquest dies que he tingut una conversa familiar a l’entorn de la tendència a eliminar monuments i referències segons manen uns o uns altres o quan, des del present, determinats valors del passat són obsolets o, fins i tot, rebutjables. I d’una cosa ens en vam anar a l’altra i també va sortir el tema del nu, bàsicament el femení, en l’art, però també en la publicitat i el cinema actuals. Fa temps vaig fer una visita molt interessant al Museu Nacional, on ens van explicar com, durant la postguerra, alguns catòlics arrauxats havien atacat quadres del museu que mostraven dones nues, fos amb pintura o amb ganivets. En el present hi ha feministes radicals que han fet el mateix, per motius molt diferents, és clar. En alguns retaules gòtics es pot comprovar com la gent del poble foradava, per exemple, els ulls dels jueus dels retaules gòtics, que ja, d’entrada, tenen en aquelles obres un aspecte lamentable i malèvol. Aquestes agressions, tot i la restauració, són visibles en alguns casos.
El documental de Beard, El desnudo en el arte, obre molts interrogants. El primer capítol és més convencional però en el segon hi surten imatges inquietants i es plantegen els límits de l’art i de la cultura, dues paraules que apleguen centenars de definicions. ¿Ha d’afectar la censura artistes brillants, però que van tenir comportaments absolutament terribles? Quan parlem de gent del passat, com Caravaggio, això ja sembla que no ens afecta tant, però quan un escriptor o pintor actuals han estat feixistes o abusadors, el tema ja no és tan senzill de resoldre o d’entomar. I un element que incomoda més que no pas d’altres és, encara avui, el sexual.
Un dels objectes artístics dels molts que comenta Beard és el famós Origen del món, de Courbet. Em va fer riure el seu comentari sobre el fet que el títol pretensiós té molt a veure en com el mirem, molt diferent seria, diu ella mateixa, si, per exemple, el nom del quadre fos una cosa com ara «el cony de la Jeanette». I és que un factor molt important és la sacralització del lloc i els noms que donem als objectes. Aquest quadre va ser vetat a Facebook, cosa que tampoc no és estranya, si som una mica objectius, i fem abstracció de l’autor i les seves circumstàncies. Ens agradi o no, i parlo també per mi mateixa, no és fàcil extreure la genialitat de les biografies lamentables. I el lloc fa la cosa. Una Marededéu en un museu no rep culte, és tota una altra cosa que no pas la Moreneta en el seu tron emblemàtic.
En un museu anglès van fer algunes intervencions interessants, experimentals, com ara retirar durant pocs dies un quadre, Hilas i les nimfes, amb la falsa excusa que era inapropiat. Es va convidar la gent a comentar què els semblava, evidentment els comentaris van ser condemnatoris vers la censura, i es podien llegir molts disbarats i, fins i tot, insults als responsables, comparant-los amb els nazis, una comparació recurrent en els nostres temps. En el quadre és evident que les nimfes són adolescents, gairebé criatures, cosa que, segons com es miri, té uns elements afegits en els quals potser no hi havíem pensat.
Beard debat en un fragment amb la responsable d’un museu sobre l’obra d’un pintor actual, que va violar les seves filles adolescents, de les quals té dibuixos preciosos. Un tema inquietant, avui, són les representacions d’infants o adolescents nus, cosa que fins i tot en temps més rancis no provocava el mateix rebuig que en l’actualitat. O la utilització de cossos morts en el món de l’art. O les representacions plàstiques de persones amb deficiències visibles. Hi ha molt temes en aquests dos capítols dedicats a la representació de gent diversa en pilotes, com en dèiem de forma grollera. La nostra sensibilitat canvia, amb el pas del temps, i la mirada va lligada al nostre present i les seves dèries, manies i dogmes.
L’art ha estat una excusa per mostrar el cos, en molts casos i, en determinades èpoques, sobretot el de la dona. De la dona jove, blanca, de la societat occidental, ja que d’altres cultures han vist les coses d’una altra manera però de manies i dogmes n’hi ha pertot. La religió ha posat molts condicionants al tema i, en canvi, Jesucrist mort a la creu és un cos nu, de fet, i ens l’hem trobat fins a la sopa, en el nostre context cultural. Un cos nu i torturat, per cert, el sadisme també ha estat un component religiós sacralitzat en molts casos. Replantejar coses que no hem pensat, de tan normals com les trobàvem, és sempre una actitud saludable. En tot cas, aquests son uns documentals interessants, distrets, i que podrien, encara, anar molt més enllà.
