‘La vampira de Barcelona’ allibera Enriqueta Martí de la seva llegenda

Manel Haro. Sitges / @manelhc

Enriqueta Martí (San Feliú de Llobregat, 1868 – Barcelona, 1913) va passar a la història com l’«assassina del Raval» o la «vampira del Raval», després que el 1912 se l’acusés d’haver segrestat i matat diversos nens al llavors carrer de Ponent, avui carrer de Joaquim Costa, on residia. No semblava que hi hagués cap prova de pes, tret del segrest comprovat d’una nena del barri, la Teresa Guitart, durant setze dies, fins que la policia la va trobar gràcies a la col·laboració d’una veïna. La desaparició, en aquell mateix moment, d’altres infants, i el caràcter estrany de Martí -que sembla que elaborava ungüents i creia en determinats rituals amb ossos i cabells- la van situar com la principal sospitosa d’una cadena de crims. La coneguda com a «vampira del Raval» no arribaria a ser jutjada, perquè va morir a la presó a causa d’una malaltia. Això va fer que amb l’acusació n’hi hagués prou, i el nom d’Enriqueta Martí ens ha arribat als nostres dies amarat d’una llegenda negra que en els darrers anys diversos escriptors i historiadors s’han encarregat de desmentir, just quan la literatura i el teatre havien explotat la figura de Martí com la gran assassina de Barcelona.

El darrer dels relats que ens ha arribat sobre ella és la pel·lícula de Lluís Danés, La vampira de Barcelona, que s’ha estrenat al Festival de Cinema de Sitges. Aquesta és una versió molt teatralitzada (amb guió de Lluís Arcarazo i María Jaén) que pretén, precisament, posar llum a tanta foscor a través d’un periodista (interpretat per Roger Casamajor), que investiga les desaparicions. A diferència dels seus col·legues, ell té seriosos dubtes sobre la culpabilitat de Martí, molt especialment quan descobreix en un prostíbul al carrer Valldonzella, a tocar del carrer Ponent, que alguns clients, membres destacats de la societat burgesa barcelonina, tenen relacions amb nenes petites del barri. Barcelona encara no ha tancat les seves ferides de la Setmana Tràgica i ningú sembla voler posar el dit sobre aquesta classe poderosa. Un d’aquests individus corruptor de menors és un notable advocat interpretat per Francesc Orella. El cap de turc és, doncs, una Enriqueta Martí en la pell de la qual es posa una extraordinària Nora Navas. En general, un dels forts d’aquesta producció són les interpretacions.

A banda del protagonisme d’Enriqueta Martí, resulta molt interessant el retrat que Danés fa d’aquella Barcelona de 1912

Com deia, Lluís Danés ha apostat per una narrativa més aviat teatralitzada que dona molt de joc per imaginar-nos uns carrers per on perfectament podria aparèixer Jack l’Esbudellador. La Barcelona que ens mostra és una ciutat sòrdida, perversa, corrupta i violenta, una ciutat de la qual va ser víctima Enriqueta Martí. No és estrany, doncs, que el director hagi triat actors i actrius que porten el teatre a la sang, com Francesc Orella, Nora Navas, Sergi López (que fa de policia) o Pablo Derqui (el pare d’una de les nenes desaparegudes). Ara bé, tot i que hi ha molt bones intencions i virtuts, la pel·lícula no acaba de funcionar del tot. El personatge del periodista no em resulta versemblant, no pas per la interpretació de Casamajor, sinó perquè els seus fantasmes personals, allò que l’arrossega a seguir investigant no em sembla que estigui construït amb prou solidesa. Més aviat, em sembla un personatge que s’hauria d’haver treballat més o senzillament que les seves motivacions haurien d’haver estat unes altres menys complexes. A més, a mesura que ens apropem al final, tot acaba sent massa evident, es nota l’efecte que el director vol crear en l’espectador, molt especialment en les últimes escenes que més que arrodonir, resten.

Això no impedeix que no ho hagi passat bé veient La vampira de Barcelona perquè, a banda del protagonisme d’Enriqueta Martí, resulta molt interessant el retrat que Danés fa d’aquella Barcelona de 1912. Trobo que el director ens fa sentir molt bé la foscor dels seus carrers, els vicis d’una classe dominant que no té escrúpols amb els més dèbils. La veritat és que venen ganes de seguir investigant sobre aquella època i trobar els relats més íntims d’una Barcelona tèrbola. Per altra banda, no podem oblidar que aquesta pel·lícula fa justícia amb Martí, l’allibera de la seva llegenda negra. Danés no és el primer que ho fa, s’han escrit articles i llibres al respecte, però el poder de la imatge sempre arriba a molta més gent. De totes maneres, som una societat que ens agrada conviure amb fantasmes. La llegenda de la «vampira del Raval» seguirà existint, però almenys ho farà havent d’acceptar que hi ha evidències que la seva va ser una història de misèria i infortuni i no pas de sang.