Manel Haro. Sitges / @manelhc
El tema dels malsons ha donat molt de joc al cinema fantàstic i al de terror al llarg de la història. En els nostres somnis som vulnerables o poderosos, ens enfronten a imatges aterridores o meravelloses que ens connecten amb les nostres pors o amb les nostres il·lusions i ens situen en una fina línia entre la realitat i la fantasia. Enmig d’aquest paisatge se situa una de les pel·lícules que concursen al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges: la canadenca Come True, dirigida per Anthony Scott Burns. La protagonista és una estudiant universitària de divuit anys que té problemes per dormir, precisament pels malsons que pateix. Aquesta noia ha marxat de casa, no sembla tenir bona relació amb la seva mare i a classe no es concentra. Un dia veu l’anunci d’un grup d’investigació on demanen gent per participar en un estudi sobre el son. A canvi d’una remuneració, els subjectes simplement han de dormir connectats a una màquina que analitzarà coses que els investigadors no poden revelar. La protagonista no dubtarà a sumar-s’hi, tot esperant que això serveixi per poder millorar el seu descans.
Ara bé, les coses no surten com ella es pensava. Al principi sembla que sí, però després veu que els seus malsons l’afecten encara més, i ja no només en el món dels somnis, sinó també en el físic, en el real, així que comença a demanar què és exactament el que aquest grup està investigant. Una de les persones que està al darrere d’aquest projecte és un jove que establirà amb ella una relació especial i més íntima. Plantejat l’argument de la pel·lícula, caldria pensar que el que l’espectador es trobarà va molt més enllà d’una sinopsi d’unes poques línies, però la veritat és que a Come True no hi trobem gaire cosa més. El cert és que l’eix argumental és molt senzill i el director -que també és el guionista i s’ha ocupat fins i tot de la fotografia i de la música- l’estira i l’estira durant l’hora i tres quarts que dura la pel·lícula, i això que un té la sensació que la cosa ja no dona més de si des de més o menys la meitat.
Un dels problemes de Come True, doncs, és la manca de complexitat argumental o de subtrames, o de girs que ens resultin inquietants. Podríem dir que l’única subtrama és la relació entre la protagonista i l’investigador, els quals ens regalen una de les pitjors escenes de sexe de la història del cinema. Tampoc sabem què ha passat entre la noia i la seva mare, ni veurem fosques intencions en aquest projecte científic. Vaja, que ningú cregui que al darrere apareixerà la Intel·ligència del govern, que mou els fils d’una investigació que ha de preparar la humanitat per a un atac extraterrestre o alguna cosa semblant. De fet, a mesura que avança la pel·lícula la història es va mostrant més banal i insubstancial. Ara bé, segurament el pitjor de Come True sigui voler neguitejar-nos amb aquests malsons, que el director ens els mostri i que més que por, ens semblin ridículs.
