Un dels grans temes recurrents en la filmografia de Woody Allen és el de l’amor que s’acaba. Vaja, això i tota la reflexió existencial que hi ha al seu voltant. Els seus títols més populars, els seus clàssics, ja tracten el tema de la ruptura, com són Manhattan o Annie Hall, però també d’altres com Medianoche en París o Días de lluvia en Nueva York. Allen ens ho mostra tot amb humor, un humor intel·ligent, que ens fa digerir millor la realitat de què l’amor, per bonic que sigui, a vegades fa mal. En el cas de Rifkin’s Festival, el protagonista (interpretat pel gran Wallace Shawn) és un home que decideix acompanyar la seva esposa (Gina Gershon) al festival de cinema de Sant Sebastià, cosa que no fa mai. Ella és la representant de diversos cineastes, però sobretot ho és d’un director francès (Louis Garrel), amb qui ella semblar estar molt enganxada. El protagonista sospita que els dos tenen una relació i vol acompanyar la seva esposa per sortir de dubtes. I en surt, i tant!
L’home veu davants dels seus nassos el comportament d’ella i el del director francès. Per tractar d’acceptar el que està passant, passeja llargues hores per Sant Sebastià. Com que és una mica hipocondríac (com tants personatges de Woody Allen), decideix visitar una metgessa que l’han recomanat (Elena Anaya). Aquesta dona es mostra molt amable amb ell, li diu que li agrada el cinema clàssic, com a ell, i això fa que al nostre protagonista se li obrin els ulls i el cor. És aquella sensació tan coneguda d’estar abatut per un desengany amorós i que, de sobte, quan algú et dona una mica de comprensió i complicitat, sembla com si despertessis de sobte, com si estiguessis coneixent l’amor de la teva vida. Però també passa sovint que quan coneixes algú que creus especial, resulta que ja té una relació (molt tòxica és clar) amb algú altre que no la tracta com es mereix (en aquest cas, un pintor faldiller i amb aires de bohemi interpretat per Sergi López). Així que tenim dos cors ferits, cadascú amb la seva càrrega emocional a sobre.
Woody Allen vol explicar-nos aquesta història a través d’una declaració d’amor al cinema europeu. És per això que, de tant en tant, posa els seus personatges en escenes inspirades en grans pel·lícules de Godard, Truffaut, Fellini i Bergman, entre altres. De fet, Rifkin’s Festival no deixa de ser un retrat més del món del cinema i de tot el que es mou en un festival: els passis de premsa, les preguntes a vegades estúpides dels periodistes, les llargues xerrades de sobretaula, les trobades sexuals secretes i els egos d’alguns cineastes, és clar. Res de tot això sembla representar en absolut al protagonista, un antic professor de cinema clàssic que intenta acabar el seu projecte d’escriure una novel·la. Segurament aquesta distància que ell pren de la faràndula cinematogràfica és la mateixa que pren Woody Allen, poc amic d’aquests artificis.
Els seguidors més fidels del director de Manhattan ja coneixem sobradament els seus temes habituals i, de fet, és el que anem a buscar quan entrem al cinema a veure cada nova pel·lícula seva. En aquest sentit, Rifkin’s Festival no decep, és Woody Allen en estat pur. Trobo que aquesta vegada, el director li ha donat una volta al seu humor, no sabria explicar-ho, l’he vist més corrosiu, o potser tan corrosiu com en les seves primeres pel·lícules però sense caure en aquell absurd que el caracteritzava llavors. Cert és que l’homenatge que fa al cinema europeu amb escenes en blanc i negre acaba carregant una mica, trobo que n’abusa, però és la manera com Allen ens mostra l’abisme que hi ha entre el que ell (i el seu protagonista) considera cinema de veritat, de qualitat, i el que no ho és però mou més diners i més catifes vermelles. Dintre de la llarga filmografia de Woody Allen, Rifkin’s Festival és una obra prou digna, equilibrada, molt en la línia del que ha anat dirigint darrerament. Podria ser millor, sens dubte, però després de tantes pel·lícules, i de tan bones, si Allen m’ofereix fidelitat al seu estil, ja en tinc més que suficient.
