Manel Haro. Barcelona / @manelhc
La pel·lícula coreana Tren a Busan (2016), dirigida per Yeon Sang-ho, ja estava pensada més per ser un espectacle audiovisual que per oferir una relat absolutament versemblant i coherent. En aquella cinta, un pare i una filla es troben atrapats en un tren, amb més passatgers, quan una de les viatgeres comença a mossegar altres persones, fent que un virus zombi s’estengui pel comboi. Quatre anys més tard, ha arribat al Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges la seva seqüela, Península, conduïda pel mateix director i amb la clara intenció de ser encara més espectacular, amb més efectes especials, més foscor, més foc, potenciant els moments d’angoixa, però també despertant algun somriure. I no és perquè Península tingui moments d’humor, sinó que la mateixa espectacularitat, els cotxes fent uns giravolts impossibles, les lluites cos a cos, són tan -deliberadament- exagerades que com a mínim fa que veiem la pel·lícula amb simpatia, captant la complicitat que ens demana el director.
En un moment de la pel·lícula, un personatge li recrimina al protagonista que tira massa de lògica abans de decidir-se a fer cap passa i a vegades cal arriscar-se. Aquest diàleg es repetirà més tard, i jo crec que, en línies generals, és el que Yeon Sang-ho ens està proposant: no veieu Península amb lògica, feu-ho amb l’estómac, amb les emocions, gaudiu de l’espectacle. Gairebé com si fos un videojoc de matar zombis. Aquesta vegada, el director ens treu d’un espai tancat com era un tren, i ens situa en una ciutat coreana, devastada per l’epidèmia, on arriba un grup de delinqüents -antics habitants de la zona que van poder fugir a Hong Kong- per recuperar un camió amb diversos milions de dòlars en el seu interior. Per aconseguir la seva missió hauran d’enfrontar-se amb els zombis que queden als seus carrers, que són milers.
Allà, com en tota història postapocalíptica, hi queden supervivents, alguns dels quals són bona gent i viuen amagats i d’altres que s’han convertit en salvatges i assassins disposats a qualsevol cosa. Així que, com us podeu imaginar, el grup haurà de fer front, no només a l’amenaça zombi, sinó també a la criminalitat dels vius. Dit això, Península esdevé una lluita per la supervivència. El fet que entre els dolents no només hi hagi morts permet al director oferir persecucions en cotxe, molta acció i, per tant, grans efectes especials. Aquest és un dels grans atractius de la pel·lícula, això i el fet que dos dels personatges del bàndol bo siguin criatures que es comporten com a soldats. El que dèiem, Yeon Sang-ho ha volgut guanyar-se, no només la nostra atenció, sinó també la nostra simpatia i complicitat. I trobo que ho ha aconseguit prou bé.
Península ens ofereix, doncs, dues hores d’acció constant. El públic assistent al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges va sortir visiblement satisfet de la projecció. Aquesta era una de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició del festival i no ha decebut. De moment tenim dues entregues d’aquesta història de zombis, a més de la preqüela d’animació Seoul Station (2016), del mateix director. Si els coreans s’engresquen, i aquesta segona part esdevé un raonable èxit de taquilla (donades les circumstàncies), podem tenir zombis per estona. I crec que seria divertit gaudir de noves entregues en el futur. Almenys ja tenen un públic bastant fidelitzat i entregat.
