Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Encara que s’ha escrit molt sobre el franquisme, sembla impossible analitzar-ho tot en un sol llibre per molt ambiciós que sigui el projecte. O, dit d’una altra manera, un lector pot tenir una idea genèrica del que va ser el franquisme amb un sol llibre, però necessitarà altres lectures per aprofundir en les diverses manifestacions, i les diverses dificultats, que expliquen aquest període de la història d’Espanya. Un dels aspectes més interessants, al meu parer, és la qüestió cultural i intel·lectual, és a dir, la construcció d’un nou Estat a través de la cultura i d’una simbologia unificadora i inqüestionable que el reforci. Això aplega àmbits com la pintura, la literatura, el cinema, l’arquitectura, el periodisme, els rituals i, és clar, la vida quotidiana. Hem d’entendre, llavors, cultura com el comportament de l’ésser humà dintre d’una societat, el lloc que ocupa i la manera com fa seves les circumstàncies que l’envolten.
De tot això se n’ocupa al seu llibre, España, año cero: La construcción simbólica del franquismo (Alianza), l’especialista en història política i cultural Zira Box. Diu l’autora que més enllà de la manera gens democràtica com el franquisme va arribar al poder, era necessària la construcció de justificants que s’elevessin a realitat sagrada i es consolidessin en la societat. És per això que es va crear una mitologia al voltant de la victòria franquista que incloïa pregàries pels caiguts, exaltacions de Franco, projectes i construccions de monuments, rituals i cerimònies, lleis i reformes. D’aquesta manera, el règim donava forma a la nova Espanya entenent que la victòria era, per sobre de tot, la redempció de la pàtria després d’anys de decadència. Com diu Box, es tractava d’una mitificació de la cruenta salvació que legitimava el règim franquista i el fet que el conflicte bèl·lic s’allargués tres anys, cosa que no esperaven a priori els insurrectes. Això va facilitar que alguns dels episodis de la guerra es convertissin en símbols de lluita i victòria, com la caiguda de Madrid o el setge de l’Alcázar de Toledo.
El franquisme va treure el màxim profit del patiment i dels caiguts (convertits en màrtirs), especialment de la mort de José Antonio Primo de Rivera (1903-1936), que va ser silenciada pel bàndol revoltat durant dos anys. Entre els molts textos que es van escriure sobre la guerra, l’autora en recopila uns quants, com aquest d’A. Martin de 1939: «Si el triunfo hubiera sido fácil, el dolor y la muerte no hubiesen lacerado los corazones, pero el resurgir estaría falto de vigor. Lo que se hace sin sangre es menos estimable y menos duradero. En nuestra patria ha corrido a raudales. El suelo está santificado y exhala redención.» Cal afegir que el franquisme va construir també tot un culte a les ruïnes i al respecte es van publicar també diverses textos en les publicacions afins al règim. La Victòria, però, no era interpretada com una finalitat, sinó el primer pas per un canvi transcendental, així ho va expressar el ministre de Governació Serrano Suñer, cunyat de Franco: «con la Victoria no basta; la Victoria y la guerra, históricamente, significan sólo la ocasión para realizar la Gran Revolución Nacional que España tenía pendiente.» I això és el que va voler fer el règim.
España, año cero explica, doncs, la manera com es van intentar assolir aquests objectius, començant per qüestions polítiques com la unificació de tots els partits l’abril de 1937. A més, es va decidir que tots els morts del bàndol franquista eren caiguts «por Dios, por España y por su revolución nacionalsindicanlista» i dintre dels caiguts, com hem dit, José Antonio Primo de Rivera ocupava un lloc preeminent, glorificat i mitificat que fins i tot l’Església, que tenia els seus propis màrtirs, va haver d’acceptar. El fundador de Falange passava de ser l’absent que algun dia havia de tornar a ser el gran profeta mort en sacrifici i servei a Espanya, la qual cosa s’engrandiria en discursos i escrits a la ràdio i a la premsa. El règim va omplir el calendari de dies festius i efemèrides que commemoraven fets de la Guerra Civil i la victòria (eliminant, de pas, les festivitats de la República), com l’elecció l’any 1938 del 20 de novembre com a Día de Luto Nacional, en record de l’afusellament de Primo de Rivera. Es van erigir també monuments als caiguts per tot el país, sent el més emblemàtic el Valle de los Caídos. La tasca de reconstrucció dels edificis es duia a terme exaltant sempre el simbolisme de les ruïnes (per al franquisme, la destrucció era un pas necessari per després reconstruir des de zero) i en alguns casos es va preferir deixar les ruïnes a la vista, com va ser el cas de Belchite, la intenció de la qual cosa era que els ciutadans veiessin, per una banda, el martiri que havia produït l’enfrontament amb els republicans i, per l’altra, la reconstrucció del nou Belchite a mans del Nou Estat.
Entre els símbols d’aquest Nou Estat, Zira Box recull també l’elecció de la bandera, l’himne nacional, l’escut i altres imatges que s’utilitzarien de diverses maneres i que moltes empreses volien fer servir en les seves campanyes publicitàries. En definitiva, tota una feina de disseny polític, cultural i social que volia –com explica l’autora- construir un relat plausible d’una realitat complexa, tenint en compte la manera dramàtica com el franquisme va arribar al poder, que dintre del règim hi havia sensibilitats molt diverses que es van aglutinar a partir de 1937 en un únic partit, i que, a més, va haver d’actualitzar-se a mesura que el franquisme es consolidava i les forces dictatorials europees, com el nazisme alemany o el feixisme italià, s’enfonsaven. El franquisme va tenir una vida molt més llarga que el nazisme i el feixisme, un fet insòlit en el segle XX europeu només comparable, en temps, amb la dictadura portuguesa de Salazar. España, año cero és un excel·lent llibre que ofereix una anàlisi exhaustiva, a la vegada que amena i apassionant, sobre un dels aspectes més determinants del franquisme: la seva constitució com a realitat inevitable i salvadora que havia de durar en el temps amb símbols, rituals i celebracions que, en alguns casos, encara trobem vius en els nostres dies.
