Mario Guerrero. Màlaga / @MarioGuerrero_G
L’ocell com a icona de llibertat canvia la seva simbologia per la de la memòria, per la història familiar i els records. Així ho troba el lector a Suyos eran los pájaros (Errata Naturae, amb traducció al castellà de Luisa Gutiérrez Ruiz). Aquesta novel·la pòstuma de Marja-Liisa Vartio (1924-1966), publicada originalment el 1967, aborda l’amor per l’ornitologia d’un clergue i la seva dona en un petit llogaret de Finlàndia a principis del segle XX. Després de la mort d’ell, ella –Adele- queda al costat de la seva serventa, Alma. Les converses que mantenen entre elles i amb altres personatges omplen les pàgines d’aquesta novel·la.
Adele és vídua des de fa anys, i per això l’autora comença la història relatant un important incendi que va succeir a la rectoria de la vila anys enrere. En l’incendi no va morir el seu marit, l’ornitòleg, però sí els va obligar a canviar de residència. A més, va simbolitzar un canvi d’època en l’entorn de la protagonista i la decadència de la societat. L’incendi ho va canviar tot, començant per la llar d’Adele i el seu marit i acabant per la seva salut mental. Quan Vartio parla de l’incendi, el ritme narratiu és frenètic i angoixant, però en la resta de la història és més compassat.
Els diàlegs inunden la novel·la perquè es tracta d’això. El lector descobreix el món en el qual viuen Adele i Alma a través de les seves converses, on hi ha disputes, discussions, contradiccions, retrets i alguna mirada al passat, però de forma atenuada. Adele parla de forma activa mentre que Alma opta més aviat per esquivar-la i fer la seva feina, tot i que també hi intervé. El difunt marit d’Adele s’erigeix com el Jacob bíblic a partir d’un quadre que hi ha a la casa, mentre que ella ho fa com a Lea, o potser com a Raquel, la segona esposa de Jacob. O com una barreja de totes dues. A partir de les converses d’Adele i Ànima es desprèn el tema de la diferència de classes. Adele no viu en l’abundància, però es queixa que Alma no sàpiga netejar bé els ocells dissecats ni els quadres a l’oli. També es parla sobre la necessitat imposada a les dones de trobar marit i d’esdevenir pròpiament dones a través del matrimoni.
La narració, per la seva banda, està plena de lirisme, i la natura, en general, afina el relat de les dues dones i redueix la seva desesperació i alienació mental. Per la casa passegen fantasmes, creuen versions del passat i també les xafarderies. La religió busca el seu lloc davant la natura. La passió per aquesta i pels ocells constitueixen tot el que forma la vida d’Adele. Ella és una dona amb somnis, però és vista com una persona estranya. En un moment donat entra en escena un cigne, que simbolitza la bellesa i la puresa, tot allò que Adele ha perdut i desitja. El cigne dissecat és el somni inabastable de dues dones desimboltes i resolutives que destaquen sobre la resta i que en les seves converses desvien la mirada als seus respectius passats.
En aquesta novel·la de Vartio trobem amor, odi, rancor, cobdícia, herències, vellesa, veritats, mentides, natura, enveja i avarícia. A més, també tenen una forta presència el poder separador dels diners, el pas del temps -que fa que els béns passin d’unes mans a unes altres-, la companyia, la solitud i l’aïllament: « Mejor malos parientes que ninguno », diu Adele. «¿Sabes que cuando una persona está sola se llena de veneno?», pregunta en un altre moment un dels personatges. L’autora crea al llarg de la història un ambient de nostàlgia que fereix especialment en la part final de la novel·la. Sota l’aparent bogeria d’Adele s’amaga un gran aprenentatge de la vida i de la manera de ser de les persones. Així i tot, en la Terra no hi ha lloc per a tots els ocells del cel.
