Una família estranya a ‘Qui a casa torna’ de Harold Pinter

L'obra, que arriba al Teatre Gaudí Barcelona, retrata les obsessions eròtiques, les gelosies i els odis familiars
Qui a casa torna Teatre Gaudi Barcelona
Foto: ©Tristan Pérez Martin (Teatre Gaudí)

Júlia Costa / @liujatasco


Segons les referències actuals l’obra Qui a casa torna ens situa a Londres, a mitjans dels anys setanta del segle XX. De fet l’obra original era plenament contemporània en el moment de l’estrena, l’any 1964.  Ens trobem amb una família estranya, formada pel pare, un carnisser retirat, dos dels seus fills, un dels quals anem suposant que es dedica al proxenetisme i el més jove, amb aspiracions d’arribar a ser boxejador professional. Amb ells viu un germà del pare, conco i retret, que es dedica a fer de xofer per encàrrec. A la casa arriben, de forma imprevista, el fill gran, professor de filosofia, que viu als Estats Units, amb la seva dona, amb la qual ha tingut tres fills que s’han quedat a Amèrica mentre la parella viatjava per Europa.

Aquesta és una de les obres més conegudes i controvertides del polèmic i conegut dramaturg britànic Harold Pinter (Premi Nobel de Literatura 2005). Pinter (Londres, 1920-2008) incideix en alguns dels seus temes recurrents, les obsessions eròtiques, les gelosies, els odis familiars… L’obra s’ha representat sovint a Gran Bretanya i a la resta del mon, és, pràcticament, un clàssic. En les primeres produccions i en una pel·lícula del mateix títol el paper de l’única dona de l’obra, Ruth, va ser interpretat per la primera dona de Pinter, l’actriu Vivien Merchant.

Hi ha una estranya ironia en molts elements simbòlics de l’obra, començant pel títol. Al llarg de l’obra es mencionen sovint dos personatges ja morts, la dona del carnisser i mare dels nois, i un tal Mac Gregor del qual, en principi, sabem poca cosa. El que a priori sembla una família estranya però dins d’un cert convencionalisme acaba per fregar l’absurd per mostrar-nos un final ambigu, un final molt pinterià. El Teatre Gaudí Barcelona, una sala senzilla, amb un escenari central, ha tingut un gran encert en recuperar aquest text que feia temps que no havíem vist representat.

Tot els actors i l’única actriu defensen molt bé un text difícil, coral, que és ple de detalls, d’insinuacions, i una eficaç direcció de Salvador Esplugas fa que objectes i mobiliari assoleixin també el seu significat i el seu simbolisme. És l’obra més important del primer període de Pinter, hi ha qui pensa que no té trama de fons però també qui ha qui creu que més aviat hi ha moltes trames, segons la lectura que se’n faci, a nivell de muntatge teatral o de la visió de cadascú. Què hi ha de cert en el que expliquen els personatges? Com s’han d’interpretar determinades insinuacions i els records familiars compartits?

El temps potser ha abaltit la crítica que es fa a la família tradicional i el tema del personatge únic d’un altre sexe que esvalota el galliner ha tingut ja moltes lectures i interpretacions en textos diversos. El personatge de la dona, amb un poder centrat en el sexe, en tots els seus aspectes, també el maternal, pot incomodar-nos ara més que no pas en els seixanta. I aspectes que escandalitzaven aleshores avui ja no ens trasbalsen tant. Amb tot, Qui a casa torna no ha perdut força ni la capacita d’inquietar-nos en molts moments.

Categories
ESCENA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES