Escriure per viure, viure per escriure

'La escritora', d'Audur Ava Ólafsdótir, ens porta a la Islàndia dels seixanta on una dona lluita per la seva vocació
La escritora Audur Ava Ólafsdótir

Salvador Rich / @vadorich


Llegim per omplir les hores, per aprendre, per fer volar la imaginació, per plaer, per trobar una connexió, una identificació… però darrere nostre hi ha les persones que creen allò que llegim, un procés més llarg, elaborat i complex del que nosaltres fem, i si cal una certa vocació per empassar-nos un llibre rere un altre (tota la que fa falta per escriure el llibre no es podria arribar a quantificar). A Islàndia ho saben molt bé tot això: és un dels països del món amb més lectors, i també amb més escriptors. Acostumen a dir que és perquè la major part de l’any tenen poques hores de llum natural i temperatures molt baixes.

Aquesta és la història de La escritora, d’Audur Ava Ólafsdótir (Alfaguara amb traducció de Fabio Teixidó), aparentment senzilla, quotidiana: la d’una noia que vol escriure per viure i viure per escriure. Les dificultats són el lloc i el moment, és a dir Islàndia els anys seixanta, una societat difícil, on les condicions de la terra i del clima encara fan que tot sigui més auster, més dur. Fora la illa el món està canviant, però a Islàndia els Beatles no sonen ni de lluny. Per aconseguir el que vol, la protagonista, la Hekla, haurà de canviar el seu món si vol  tirar endavant amb la seva vocació, i això fa que per la narració hi hagi incloses un munt de qüestions que avui ens són força familiars, però que als seixanta no ho eren gens: la vocació, les relacions, la identitat de gènere, les condicions climàtiques… i per damunt de tot, la gran pregunta: què fa (i què no fa)  a un/a escriptora/a?

Per alguns, és el desig d’eternitat: «que les meves paraules em facin ser recordat quan ja no hi sigui», diu un dels protagonistes que també desitja ser-ho com si fos també un estatus, un reconeixement, un lloc dins una elit intel·lectual. Per d’altres com la Hekla, és una forma de vida, una necessitat constant de comunicar, d’abocar allò que els bull dins del cap sense importar tant ser llegit ni, molt menys, recordat per d’altres. Senzillament no concep la vida sense escriure, ha nascut per fer-ho, i la resta és secundari. Des del principi és conscient del que fa falta: desig i talent, però també esforç, constància i capacitat de sacrifici, perquè l’escriptura -en el lloc i el temps en els quals s’emmarca la novel.la- no era la millor via per guanyar-se la vida.

Però hi ha altres protagonistes també: l’amiga que, tot i tenir també altres anhels,  ha de seguir el camí de la majoria de dones del moment: tenir fills, portar la casa, servir al marit…; l’amic de l’ànima que no troba el seu lloc al món perquè és homosexual; fins i tot, l’amant incapaç d’assumir que ella tingui més talent que ell per escriure, alhora que menysprea l’amic  per ser diferent (cal entendre que no deixa de ser un home del seu temps… i d’això no fa tant!). És a través d’ells que la novel·la tracta la qüestió de gènere, la igualtat de drets, la identitat… i sobretot el desig de realitzar-se com a persona i com a artista.

Una prosa senzilla, sense cap mena d’artifici, ens ajuda a llegir aquesta història com qui no vol la cosa, i ens la fa encara més dura i freda, molt freda, perquè així ha de ser Islàndia, i ho era més als seixanta. Però enmig de tot plegat, Hekla desprèn llum, i per tant mereix un camí lluminós; al cap i a la fi, per escriure, cal viure.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES