Les múltiples facetes de Grosvenor

El pianista va tocar al Palau de la Música peces de Brahms, Liszt i Chopin amb molta personalitat però poc lluïment

Albert Mena / @jakoblenz


Benjamin Grosvenor és un dels pianistes joves (no arriba a la trentena) de qui més se’n parla (contractat per la discogràfica DECCA abans de tenir vint anys, ha seguit publicant discos i interpretant clàssics de la literatura per a piano a escala internacional des del 2011). Ahir la seva gira va passar pel Palau de la Música amb un recital dedicat a grans figures de la composició alemanya i va poder demostrar amb gran vigorositat els diferents àmbits que el fan un pianista singular.

La nit va començar amb tres Intermezzi de Brahms que es van caracteritzar per tempi melosos, sense arestes, sense singularitats. No va ser el seu un Brahms amb èmfasi estructural, però tampoc melòdic. No s’hi percebien les diferents forces oposades que el compositor alemany introduïa a les seves obres (una voluntat de mantenir formes clàssiques però alhora obrint el discurs a noves alçades i profunditats dramàtiques). No hi havia llums ni ombres, només un continu de sons agradables, que no van caure en tòpics sensiblers però que tampoc no van resultar fascinants, ni en els instants de més ímpetu.

El Liszt de Grosvenor podria ser descrit com a expressionisme abstracte: lluny de buscar una coherència tímbrica i sonora en el conglomerat d’idees i emocions que tant fascina de l’obra de Liszt, Grosvenor el va interpretar de manera analítica, freda, donant molta individualitat a cada element, generant voluntàriament espai entre cada figura i frase, fent-les gruixudes, sonores i percutides, o finíssimes, delicades i brillants. Cada línia va ser portada als límits de l’expressió, però el resultat va acabar sent sec i fred (com si d’un quadre de Pollock haguéssim perdut la tela on havia caigut la pintura i quedessin només formes en un espai buit).

Que agradi o no aquest resultat dependrà del gust de cadascú: per al públic que buscava sonoritats romàntiques segurament va resultar lleugerament decebedor. I no era un problema tècnic: té les mans per a estimular el piano i generar una varietat de sons molt digna, però ara per ara no revela les forces de Liszt. Això es va fer evident tant en la sonata com en la peça que obre la segona part del recital, Berceuse, on s’hi va poder percebre de nou la hiperfragmentació, una experiència que dilatava el temps, però aquesta dilatació no intensificava l’experiència. Si el que fascina de Liszt és la saturació, l’abús de l’ús de les idees, aquí no hi van aparèixer. Estic convençut que aquesta interpretació radical, exagerada però mai dramàtica, encaixaria molt millor en altres repertoris.

La Sonata 3a de Chopin va tancar el recital, una composició que a priori escauria millor a l’estil extremista de Grosvenor, on el treball formal del compositor no jugaria a la contra de les dinàmiques contrastants i les pauses que fragmenten el discurs i on les inacabables melodies podrien donar més cohesió al conjunt. Tot i que una sonoritat més dolça i equilibrada feia delicioses bona part de les seccions més tendres de l’Allegro, un excés de velocitat va treure màgia a les altres, i la hiperfragmentació va fer poc interessant tant el seu inici com el seu final, de sons percutits i freds. De resultats semblants va ser la segona part, l’Scherzo/Molto vivace/Trio i el Largo va ser quadrat o juganer, però mai es va deixar portar per l’encant chopinià. Una excessiva precisió (lateralitat, potser?) no va permetre la música ascendir. I el Finale Presto va ser a vegades ràpid, a vegades encantador, però poc coherent. Tampoc s’hi va trobar la intenció perversa que caracteritza l’inici del moviment i que apareix fins al seu final, i tot i que les seccions dolces es van mantenir, es va acabar perdent el contrast entre les figures.

Grosvenor és, comprensiblement, un personatge que polaritza; com bé demostra en les seves interpretacions, és capaç d’un tacte delicat i lleuger però també de grans percussions, d’entendre perfectament el discurs musical però també d’anar en direccions poc transitades. Que agradi o no, ja dependrà de cadascú, però l’audiència ahir al Palau de la Música semblava també polaritzada: gent dempeus, atreta per la força del pianista, però també silencis, el que demostra el grau de riscos que pren Grosvenor. És, sens dubte, un intèrpret que no només busca la seva veu, sinó que també té capacitat magnètica per atraure, o desconcertar, el públic.

Categories
CLÀSSICAConcerts
2 Comentaris en aquesta entrada.
  • Max Vilarasau
    24 novembre 2021 at
    Deixa una resposta

    quins varen ser els visos?

  • Albert
    24 novembre 2021 at
    Deixa una resposta

    Hola Max! Jo no em vaig poder quedar als bisos però en Pep Gorgori a l’ABC i en Lluis Trullén a Scherzo diuen que van ser dues danses d’Alberto Ginastera.

    Salut

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES