Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
De vegades, la màgia dels contes rau a explicar-los en veu alta a aquelles persones que vulguin escoltar-los. El narrador de Literatura (Seix Barral) n’explica un al seu nebot Teo, de tres anys, que és al llit amb febre durant el confinament. Però el Teo li demana que el conte tingui uns ingredients concrets: un monstre, una maleta, una bruixa bona i una bruixa dolenta, entre d’altres.
Aquesta és la primera novel·la del guionista Daniel Remón (Madrid, 1983). Hi crea un narrador que es diu com ell i narra fragments de la seva pròpia història familiar mentre inventa una altra paral·lela amarada defantasia. Així, el lector viatja des de Madrid a l’Aragó i des d’allà a Londres o a les Filipines de la mà d’uns personatges i unes aventures singulars.
Aquesta novel·la metal·literària comença amb un matrimoni que viu en un xalet a Madrid amb la seva assistenta, Evelyn, que ha vist una cosa sorprenent i decideix fugir-ne. Aleshores s’inicia una aventura amb personatges variats i una carrera contrarellotge, una lluita entre bons i dolents on s’anhela la llibertat per sobre de tot.
Remón barreja la història fantàstica que explica al seu nebot amb la realitat, amb els seus pensaments del present. De vegades se surt del conte i narra allò que anomenem «món real» i que no és res més que un altre conte. L’autor aprofundeix en l’ésser humà per dir-li al lector que l’escriptura -o el fet de buscar dins d’un mateix– de vegades és l’única sortida.
La màgia de les històries rau en la voluntat d’imaginar-les i explicar-les. Per escriure no cal anar a la guerra ni perdre’s a la selva; pots explicar una bona història encara estiguis submergit en la més soporífera rutina d’una gran ciutat. Els contes són la claredat quan s’apaga la llum i el confinament ha demostrat que la lectura pot ser una bona escapatòria. Remón narra aquest conte al seu nebot durant el pitjor de la pandèmia, i ho fa amb capítols molt curts i un ritme àgil i musicalitat. A la història que relata hi ha pors i fugides, i temes com l’avarícia, la família, la culpa, els records, la infància i els canvis a la vida.
Un dels temes més importants de la novel·la és el pas del temps. A la història apareix un caiman que el narrador anomena Tic-Tac, que amenaça constantment els protagonistes, com fa el temps mateix. També hi ha un altre personatge, Urko, que només apareix en una ocasió, però ho fa amb el seu «rellotge de gran soroll». De nou, el temps assetjant. Els monstres existeixen? El temps per si mateix és un monstre.
El narrador parla dels seus éssers més propers des de la perspectiva del nebot. Per exemple, en parlar dels pares, diu «els teus avis» i en parlar del seu germà, «el teu pare». Imprimeix la memòria familiar a la retina del nen, perquè la vegi amb més claredat i la comprengui. La història que s’explica es tanca com un cercle, amb un final emotiu tant en una història com en l’altra.
El relat de Literatura, i potser tots els relats, ens parlen de la recerca de la felicitat i de les aspiracions de l’ésser humà. ¿Quin forat tenen en nosaltres els contes, les històries, la ficció? Remón s’anima a recordar els que ja no hi són, a donar-los vida i alè perquè entelin les ulleres del lector, perquè les històries són la millor eina perquè funcioni la memòria.
Aquesta novel·la és, en definitiva, un homenatge als contes i a la infància. Les històries serveixen, per exemple, per superar els moments més durs. Encara que la història que Daniel explica a Teo està impregnada d’existencialisme, al final totes les peces semblen encaixar, i demostra així que les històries ens acompanyen perquè nosaltres mateixos en som una.
