Teresa Sagrera Bassa (Sant Pere de Vilamajor, 1966) és mestra de primària i forma part del Grup d’Escriptors del Montseny i del Centre d’Estudis de Sant Pere de Vilamajor (CESPV), a la revista del qual ha publicat diversos articles i també el llibre Vols que t’expliqui… Vilamajor? El 2012 queda finalista del Premi Nèstor Luján de Novel·la històrica amb Confidències d’una reina.
A partir d’aquest moment és quan trobem el gruix de les seves publicacions, tant de narrativa breu com de novel·la, i en aquest darrer camp cal citar Sal roja (2019), escrita amb coautoria amb Ramon Gasch, la novel·la juvenil Pots comptar amb mi (2019), i La doncella guerrera (2022). Cabells de gebre, publicada per Columna, ens narra la vida de Blanca, una dona acusada de bruixa i metzinera quan la cacera de bruixes encara no havia iniciat el seu particular genocidi, i ens ofereix una interessant barreja de gèneres, entre la novel·la històrica i el realisme màgic.
M’agradaria començar aquesta entrevista preguntant pel títol, Cabells de gebre. El to gebrat de la cabellera de la protagonista és un símbol de màgia blanca? O potser de puresa?
El blanc a la novel·la està buscat com a símbol de puresa i bondat, en oposició a tots els aspectes negatius que se li volen a atribuir a la Blanca en relació amb la bruixeria, l’encarnació del mal i el dimoni. És una dona de llum.
La novel·la ens parla de Blanca, una dona que és titllada de metzinera i es veu abocada a fugir.
La novel·la comença amb una terrible rebolcada a les primeres pàgines i té moltes sacsejades emocionals. Està fet amb tota la intenció, per intentar que el lector se submergeixi en la crua realitat del segle XIV. Uns anys de forts lligams de vassallatge, amb uns mals usos que escanyaven als més humils; on els senyors tenien dret a maltractar els serfs i esclaus, i la violència, el càstig i la humiliació pública formaven part de la vida de molta gent; anys de guerres, amb misèria i les males collites; on l’epidèmia de la pesta negra va causar una gran mortaldat…
Temps complicats…
Tots aquests fets posats en una novel·la que transcorre al llarg de quaranta-sis anys, per força havien de donar com a resultat un còctel vertiginós. La Blanca anirà transitant per aquest escenari tan complicat i, sense proposar-s’ho, anirà quedant al marge del que la societat espera de les dones, fins a acabar sent acusada de bruixa i metzinera, i perseguida.
Blanca marxarà del seu poble, trobarà acolliment en un altre indret però també d’allà haurà de fugir i, fins i tot, acabarà vivint als boscos, on coneixerà la Mel, un personatge inesperat.
Hi ha una part de la novel·la on la Blanca viu als boscos del Montseny. Allà coneix la Mel, una lloba. No és gratuït el fet que sigui aquest animal i no un altre. El llop està lligat a la història d’aquesta muntanya fins a principis del segle XX, quan es van matar els últims exemplars. És un dels animals més temuts i odiats per les persones, és l’encarnació del mal, de la cobdícia, la crueltat i es relaciona amb la bruixeria, però a la vegada, desperta admiració com a símbol de llibertat i valentia, per això ha inspirat moltes històries del folklore, mites i contes. El cristianisme compara les ovelles amb els feligresos i el llop amb el diable i l’heretgia.
Entenc.
Hi ha cultures que el tenen com un símbol dels guerrers, com la mitologia escandinava; a la mitologia grega era una de les formes que es donava a Zeus i a Artemisa (deessa dels boscos, de la caça i el regne animal) i va ser una lloba la que va criar a Ròmul i Rem, fundadors de la ciutat de Roma. Per tots aquests motius, la Mel em permetia crear una companya perfecta per a la Blanca en aquest moment tan especial i establir molts paral·lelismes entre les dues.
Al llarg de tota la novel·la la natura és important, però potser on es fa més palesa la seva importància és en aquest passatge de convivència entre la Blanca i la Mel. Convindrà amb mi que es tracta, doncs, d’un personatge més?
Absolutament d’acord. La natura, com molt bé dius, té un paper destacat en tota la novel·la perquè un dels objectius a l’escriure-la era fer un petit homenatge al Montseny des de molts aspectes: antropològic, històric, cultural i, per descomptat, natural. Volia que la novel·la quedés impregnada de la màgia del Montseny que es recull en les llegendes, però a la vegada recollir una manera de viure a pagès que va perviure sense gaire canvis fins a la primera meitat del segle XX. Una natura lligada a les persones i al cicle de la vida i que a mesura que avança el llibre es va fonent amb la Blanca.
La qüestió és que vagi on vagi Blanca, sigui on sigui que s’hi instal·la, sempre trobarà persones que l’aprecien i d’altres que la rebutgen i li volen mal. Els seus personatges no són maniqueus.
Aquesta era la pretensió, ja que el que intento és que els personatges siguin el més versemblants possibles i a la vida el ventall humà és immens. Soc bastant observadora, m’agrada parar atenció en la conducta de les persones en qualsevol situació i intentar plantejar-me què les mou a actuar d’una manera i no d’una altra. No hi ha cap font d’inspiració més potent que la vida. A l’hora de construir un personatge penso en ell com si fos algú que conegués, algunes vegades li busco un rostre (real o de ficció), me l’imagino movent-se per la història i quines emocions l’impulsen.
Un bon sistema de treball. També cal remarcar que algunes de les persones que ataquen Blanca acusant-la de metzinera o creant rumors al seu voltant, són dones. I ara m’estic referint, per exemple, a Agnès o Timbor de Fenollet.
Volia fugir de la idea simple que totes les dones, pel fet de ser-ho, formem un bloc unitari, perquè crec que no és així, com tampoc ho és en el cas dels homes. Les persones som molt més complexes i polièdriques i en les relacions humanes hi intervenen molts condicionants negatius: l’enveja, l’odi, la rancúnia, la venjança… Desgraciadament, en algunes ocasions les dones podem ser les nostres pitjors enemigues.
Foto de Xulio Ricardo Trigo.
Ben cert; i per sort a Blanca no totes les dones li aniran a la contra: trobarà la solidaritat, o la sororitat, de personatges com Francesca o la marquesa de Cabrera. Però la relació de Blanca amb els homes també es mourà en aquesta dualitat, i així tenim en Bernat i en Feliu, amb els quals construeix un altre aspecte bàsic de Cabells de gebre: una història d’amor.
Naturalment, el ventall de dones que apareixen a la vida de la Blanca al llarg de gairebé mig segle és molt ampli i per sort, també trobarà dones que l’ajudaran i amb les que teixirà complicitats. He intentat retratar molts perfils de dones diferents perquè es pogués veure que ser dona a la baixa edat mitjana no era per a totes igual, depenia de molts factors. Hi ha pageses com l’Agnès o la Joana, nobles com Timbor de Fenollet o marquesa de Cabrera, sarraïnes fetes esclaves com la Francesca, remeieres com la Blanca, la seva mare (Hugueta) i la seva sogra (Elicsèn)…
I d’homes també n’hi ha molts…
Sí, i de ben diversos. Bernat II de Cabrera és un personatge real, va ser el vescomte de Cabrera i senyor de Montsoriu, la mà dreta de Pere III. Mestre i preceptor del seu fill, l’infant Joan. Almirall de l’Armada Reial de la corona Catalanoaragonesa va capitanejar diferents campanyes militars. A la novel·la simbolitza el poder. I en Feliu de can Gras és un dels pagesos de la vila. Ells i la Blanca viuen un triangle amorós amb tots els trets que comporta: amor, desig, passió, dolor, enveja, frustració…
Amb tot el que hem estat parlant s’ha constatat que la història de Blanca no es mou, encara, en l’època de la malauradament coneguda cacera de bruixes. Què l’ha dut a triar aquests anys previs a uns fets terribles com aquells?
La cacera de bruixes a Europa no va ser un fet que naixés de cop, encara que se situa entre els anys 1450 i 1750. El 1424 apareixen les Ordinacions de la Vall d’Aneu del Pallars Sobirà, la primera llei europea que condemna la bruixeria. A la segona meitat del segle XIV, Nicolau Eimeric, inquisidor general de la corona catalanoaragonesa, en els seus textos ja relacionava l’apostasia amb la bruixeria. I a principis del segle XIV, comença a germinar la llavor amb les visites pastorals del bisbe de Barcelona, Ponç Gualba. Volia plasmar aquest segle, tan convuls des de molts punts de vista, com a origen d’aquesta terrible persecució.
Així doncs, Cabells de gebre se situa al segle XIV, i com a teló de fons veiem desfilar personatges reals i espais que van existir, com els castells que descriu amb gran precisió. Però també hi ha una molt bona ambientació antropològica en base a costums, tradicions, sistemes de treball… I per descomptat la mitologia, amb diverses referències a llegendes de la zona. Com ha dut a terme tota aquesta ingent tasca de documentació?
És un treball de recerca de molt temps i des de molts diferents vessants. Des d’historiadors locals, com Pere Coma de Cardedeu, que han recollit fets de la microhistòria; publicacions comarcals com les Monografies del Montseny amb articles d’especialistes; investigació al Museu Arxiu de Tomàs Balvey de Cardedeu; llibres d’història de l’època; treballs de recerca i llibres sobre la bruixeria a Catalunya, com el que va coordinar Agustí Alcoberro; la tesi doctoral de Françoise Béhrouzi sobre el procés a Bernat Cabrera…
No és poca cosa!
Per sort, les biblioteques públiques fan un gran servei amb el préstec interbibliotecari i internet ha facilitat molt el fet de poder treballar des de casa. Després es tracta de vestir un bon decorat, que no sigui de cartró pedra, sinó el més versemblant possible i trenar-lo amb la ficció de manera que el lector no tingui la sensació d’estar llegint un llibre d’història. Ha d’estar tan ben documentada com sigui possible, però la novel·la històrica és ficció.
