Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
La poeta argentina Alejandra Pizarnik va escriure una vegada que la solitud és no poder dir-la. Rubén i Amalia es complementen per les seves respectives solituds. Ells són dos personatges que apareixien a Diario del asco, d’Isabel Bono (Màlaga, 1964), i que l’autora ha recuperat a la seva nova novel·la Los secundarios (Tusquets).
Rubén i Amalia són cunyats. El protagonista de Diario del asco era Mateo, germà d’ell i exparella d’ella. Un dia coincideixen al portal de l’apartament on viuen sense saber que eren veïns. A més, descobreixen que tenen en comú altres coses com ara que sempre han viscut a remolc dels altres. Rubén ha intentat encaixar a la seva família per la por de ser rebutjat mentre que Amalia, egoista, competia amb la seva germana des de petita.
L’obra comença amb Rubén, que recorda una relació homosexual que va tenir amb un home més gran que ell quan tenia catorze anys. Rubén ho recorda quatre dècades després, quan se sent víctima de la solitud, dels secrets del passat i de les seves obsessions. Té una bona feina, però la solitud el fa pobre. Ha crescut amb les pors que la seva mare els va inculcar a ell i al seu germà, encara que ella semblava no témer res. Després, la novel·la -que va de menys a més- ens parla d’Amalia i de la trobada entre tots dos.
Rubén parla sobre els seus records, el seu primer amor, i després puja el to fins a parlar del suïcidi de la seva mare i criticar el seu pare i el seu germà, encara que reconeix que a aquest últim li va fer la vida impossible. El pare de Rubén odiava els «maricons», com els anomenava al principi. Per això, des del primer capítol, narra la fugida de casa del pare. Ho critica per no haver-se preocupat mai per saber com era i per haver tingut aquesta actitud. Ara passeja pel carrer i diu que no veu ningú amb una expressió mitjanament feliç, només un nen. És algú desencantat amb la vida, que veu tristesa per tot arreu. No obstant, no ha intentat suïcidar-se, almenys encara, com sí que van fer el seu germà, que no ho va aconseguir, i la seva mare, que sí.
Per la seva banda, Amalia narra com passa un matí sola a casa mentre tots al seu voltant fan soroll i semblen estar acompanyats. A més, es compara amb la seva germana i diu que ella sempre ho feia tot millor, pel que sembla. Recrimina la seva mare dins del cap i critica la política. Amalia també és obsessiva i vol deixar de donar voltes a les coses. Sap que no pot tenir el control de tot i s’ha de deixar portar més per impulsos. Pel que fa a l’obsessió i la solitud, Amalia relata que quan va entrar a viure al seu pis va comprar moltes coses (coberts, cendrers…) per quan tingués visites. No obstant, en quatre anys no n’ha rebut cap.
Quan coincideixen, Amalia diu a Rubén que té certa semblança amb actors secundaris de cine. Ell li respon que és un secundari perquè podria desaparèixer i la història continuaria endavant. Tot i que, afegeix, seria pitjor intentar ser un protagonista i no aconseguir-ho. A Diario del asco, si aquests personatges haguessin desaparegut pot ser que la història hagués seguit, però aquí es converteixen en imprescindibles.
Entre els temes de la novel·la destaquen la solitud, la culpa i la necessitat de sentir-se acceptat i estimat. Actualment, amb les xarxes socials, sembla que estem connectats, però no acompanyats. A més, es parla de la gent que somia fugir per viure i d’aquells que viuen esperant alguna cosa millor. Tot i la tragèdia i la solitud, la novel·la té el seu to d’humor particular, també present a Diario del asco. Ho fa a través de la veu d’Amalia i en les intervencions breus però hilarants del personatge de Carmen, una coneguda de Rubén. L’escriptora malaguenya ha tornat per donar veu a aquells que romanen a l’ombra i que també tenen una història per explicar.
