Cinta Farnós: «Anhelar una altra vida afecta qui forma part de la vida que tens realment»

'Geosmina' és el viatge intimista d’una jove que cerca respostes a una infància sense vincles maternals i a la sensació de desarrelament que viu en el present
Cinta Farnós
L'autora, en una foto de Paola Becerra.

Sílvia Romero


Cinta Farnós (El Perelló, 1986) és politòloga i escriptora. Ha treballat desenvolupant polítiques de gènere i, actualment, de memòria democràtica a la Generalitat de Catalunya. Fins al moment la seva trajectòria literària de ficció s’havia mogut exclusivament en el camp de la narrativa curta, i un dels seus contes va ser publicat al recull dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. També ha publicat guies gastronòmiques i col·labora al diari digital Núvol, on escriu opinió i crítica. El gener de 2022 i sota el segell de la reapareguda editorial La Magrana, Farnós va debutar en el gènere de la novel·la amb Geosmina, el viatge intimista d’una jove, la Llúcia, que cerca respostes a una infància sense vincles maternals i a la sensació de desarrelament que viu en el present.

 

Geosmina, el títol de la seva novel·la, és un dels primers detalls del llibre que capten l’atenció del lector.

Sí, no és una paraula que estiguem acostumades a utilitzar i tot i així, tothom coneix al moment de quina olor es tracta i es pot evocar fàcilment. I segurament, quan la notem, ens porta a algun record, a algunes persones o a algun paisatge que hem transitat. Geosmina és una mica això, olors comunes i compartides que ens porten a moments, i amb això volia jugar. Amb la universalitat de l’olor, com una frontissa que ens uneix a altres persones i vaig voler utilitzar-la per passar d’una personatge a una altra, com un element connector que pot ser.

És clar. I com que la geosmina és el compost químic que genera l’olor de la pluja quan cau sobre la terra, aquest element generarà records diferents segons les persones. I a més… potser ara començaré l’entrevista per la teulada però, en base a aquest concepte, ¿podem considerar que amb la tria de títol estableix un paral·lelisme amb la història narrada?

Hi ha una bona part d’això. La mort de la Blanca és com la gota de pluja que desperta la Geosmina. Per a la Llúcia és així, és una mort que aixeca preguntes, que ja no pot tornar a la terra, que ella ja no pot fer veure que no veu i ha de buscar respostes.

La novel·la es mou en tres grans espais: Irlanda, descrita des de la llunyania i amb cert punt d’enyor; Astúries, mostrada al mateix temps que la protagonista la descobreix; i les Terres de l’Ebre, amb una ambientació prou difusa. Per què aquesta tria d’espais?

La primera novel·la recull bona part de vivències o paisatges viscuts. En el meu cas, Irlanda va ser el lloc on jo estava quan vaig començar a pensar en Geosmina; Astúries va ser un paisatge que vaig caminar, com el trajecte que fa fins que arriba allà. Amb això ja tenia bona part dels elements que volia utilitzar per descriure l’embolcall de la història. El paisatge és una part important de Geosmina, un personatge més que acompanya el viatge emocional i físic. Que les Terres de l’Ebre siguin el lloc més indefinit és perquè té un paper d’origen de la protagonista, però també de lloc d’on ha fugit, del lloc al qual ha donat l’esquena i no ha tingut la sensació de pertinença, això l’acaba marcant i és una bona part del seu desarrelament, per això no acaba de ser un lloc real, amb nom, a la novel·la, perquè ella no l’ha mirat ni reconegut fins que torna del viatge.

Entenc. I hem començat a esmentar la protagonista, però encara no hem parlat d’ella: Llúcia és una jove catalana que viu a Irlanda, acaba de trencar amb el xicot i, tot d’una, quan encara prova de superar-ho, rep la notícia de la mort de la mare, amb qui no mantenia bona relació. Ja d’entrada ens està exposant certa dificultat per establir compromisos.

Com ens criem i què veiem i què tenim al voltant, durant els primers anys de vida, ens marca com ens arribarem a vincular, després. Això és el que ella ha viscut, també per part de la seva mare, aquesta sensació de temporalitat, de vida controlada, d’emocions vigilades. És el cultiu perfecte per acabar normalitzant-ho i portar-lo a la resta de la seva vida. No n’és conscient, fins que marxa i veu el contrast de la resta de vincles i persones que té al seu voltant.

En realitat el conflicte que viu Llúcia en la relació amb la mare rau en la decisió que va prendre la dona en quedar embarassada, una decisió que sempre va dur com una llosa i que la va abocar al silenci i a un comportament, vers la filla, un tant fred.

La Blanca no va poder tenir tot el control en aquella decisió. Sí, ho va decidir ella, n’era conscient, però també cal entendre quines eren les opcions per una dona que venia d’un poble, amb una vida conservadora, enfront tot el que estava vivint i estava sentint. Sempre li va quedar la renúncia, i no va poder amollar-la, així que la decisió al final la va ancorar entre una vida que hauria volgut tenir i no va poder, i la vida que tenia i que era incapaç de poder viure sencera, lliure, i veient la part positiva que tenia. Quedar-se anhelant una altra vida afecta qui forma part de la vida que tens realment. La Blanca està aquí, i no en pot sortir. I el Cesc i la Llúcia ho viuen amb ella.

Així doncs, Blanca, la mare, s’ha mogut sempre entre silencis perquè mantenia reclòs un secret, i això, com he dit, enterboleix la relació materno-filial. Per contra, amb qui Llúcia manté bona sintonia és amb el pare, tot i que ell també amaga un secret. Com és possible aquesta dicotomia, si tots dos conserven oculta una part del passat?

Perquè el Cesc el va viure d’una forma diferent. El seu secret era més una traïció a ell mateix, no implicava més persones, o no d’una forma tan directa. Ell no havia de conviure amb allò que amagava cada dia. I pel Cesc la maternitat no va suposar tantes renúncies com ho va fer per a la Blanca. El seu és un secret del que vol fugir sempre i tira endavant sense voler-lo mirar, la Blanca el porta arrossegant cada dia a dia.

 

Cinta Farnós 2

 

A la novel·la, Llúcia s’enfrontarà al dol tot viatjant a Astúries per visitar una amiga de la mare, Manuela Coya, de qui Llúcia mai no n’havia sentit a parlar. Ho fa per trobar respostes, ja que aquest viatge és el que tenia previst fer la mare just abans de morir, i serà aquesta amiga qui desembrollarà el passat sempre silenciat per part dels pares.

El desembrollarà a mitges, perquè la Coya viu en pau amb la seva vida, s’ha pogut desenvolupar i ser la dona que volia ser, no s’ha traït. Això també implica que sap fins a quin punt ella té responsabilitat i no assumeix la dels altres. I dir la veritat requereix molta valentia, no li vol estalviar això al Cesc. Ho deixa a les seves mans, i ell escollirà el que voldrà.

L’època de la lluita antifranquista clandestina apareix a la novel·la per donar respostes a les actituds que han pres davant la vida tant Manuela com el pare i la mare de Llúcia. ¿Serà Manuela, l’única que mantindrà l’esperit de lluita?

Una dona com la Coya té la lluita inherent a la vida. Ha viscut lluitant des que va marxar del seu poble, quan era jove, a Madrid, i ara és l’únic moment en què, amb tota l’acceptació de la vida tinguda i lluitada, es retira. El preu de la lluita és la seva soledat, però ella s’ha reconciliat amb tot, sobretot amb ella mateixa.

A la conversa entre Llúcia i Manuela no s’esmenta el secret que sempre ha guardat el pare. ¿Ell continuarà vivint amb el sentiment de culpa? ¿No necessita, com la filla, fer que la veritat surti a la llum?

Estic segura que si la novel·la continués, en algun moment se’l voldria treure de sobre. T’he de confessar que com a autora, que el Cesc fos tan modèlic em va molestar. És molt fàcil empatitzar amb ell, és molt fàcil aferrar-se al discurs de la mala mare, per a la Blanca. Però el Cesc és prou covard per saber que, per sobre de tot, no vol perdre la Llúcia ni els ulls amb els que la mira, i per això no li acabarà dient. Fer-li carregar amb la culpa em va semblar, una mica, de justícia.

Sí, potser justícia poètica. Per l’altra banda hi ha un altre personatge que apareix en comptades ocasions però que m’ha semblat molt interessant: Anne, l’amiga irlandesa de Llúcia. És el personatge que actua com a contrapunt de la protagonista?

L’Anne és fantàstica. La seva manera de viure i veure la vida, la lleugeresa i la frescor que té a sobre. És el contrapunt de la Llúcia, i un bon recurs per fer respirar l’emocionalitat, els dols i la tristesa, amb una mica d’humor i racionalitat. Com a escriptora, també la vaig necessitar. La Llúcia s’hi pot emmirallar, és una mica de terra, l’Anne.

En definitiva Llúcia fa un viatge cap al passat, però també un viatge intern, al més pur estil de viatge iniciàtic. I és així com s’adona que pot marxar dels llocs, escapar-se’n, però mai no podrà fugir d’ella mateixa. És aquest el leitmotiv de la novel·la?

Pots posar tota la responsabilitat de la teva vida en mans dels altres, en com t’han tractat i pel que t’han fet viure, però al final qui té la responsabilitat de gestionar-ho, d’analitzar-ho i d’escollir què en vols fer ets tu mateixa. Si no t’ho treus de sobre, ho portes a dins i no n’ets conscient. I aquella gent que t’ha fet tot això ja no ve amb tu, només hi ets tu, amb tu. I t’has d’ocupar de ser bona companyia. Si no aconsegueixes deixar-los enrere, ja no pots discernir què hi ha de tu que és teu i quina part de tu és la qui els altres t’han deixat, i de tu mateixa no pots escapar mai, sí.

I tot plegat ho construeix amb un estil indirecte lliure, intercalant la història del passat entremig de la narració sobre l’evolució de Llúcia en el present, i oferint-nos diferents visions o punts de vista dels fets narrats. Per què aquesta tria estilística?

Geosmina són moments vistos des de tots els punts de vista de les persones implicades, l’estil indirecte lliure em permetia mantenir la distància sense perdre la veu de cada un d’ells, els seus pensaments i la seva expressió sense fragmentar-ho, per una banda, i amb prou distància per no fondre’m amb les primeres persones dels personatges i la seva emocionalitat. Una manera de conèixer la seva veritat mantenint la distància.

Categories
ENTREVISTESEscriptorsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES