Eduardo Suárez Fernández-Miranda
L’editorial Comanegra ha tingut l’encert de publicar el volum Deu entrevistes, que recull les trobades de l’escriptor i periodista barceloní de llarga trajectòria Julià Guillamon amb personalitats rellevants del món de la cultura. Al pròleg del llibre -titulat «Quasi-teoria de l’entrevista que no veu a tomb de res»- el seu autor assenyala que «l’entrevista en profunditat és un gènere que pràcticament ha desaparegut dels mitjans, lligats a la roda de l’actualitat literària. (…) Penso que una de les raons per les quals els escriptors catalans de les darreres dècades no són més coneguts i valorats és la desaparició d’aquesta mena d’entrevistes.»
De les quaranta o cinquanta entrevistes realitzades per Julià Guillamon, a mitjans dels anys vuitanta, per al diari Avui o la revista Lletra de Canvi, en va seleccionar dotze. Però van ser deu, finalment, les que va escollir per a aquest volum. Les altres dues entrevistes, a Pere Gimferrer i Joan Brossa, van aparèixer al diari digital Núvol.
Julià Guillamon presenta a Deu entrevistas una pinzellada del seu treball en una època determinada. De les entrevistes escollides se’n desprèn que ha intentat crear un equilibri entre escriptors i escriptores, catalans i estrangers, i gent de la cultura alternativa, com el músic Pau Riba, mort recentment. Per les pàgines del llibre hi desfilen escriptors de la talla de Pere Calders, Quim Monzó, Giorgio Bassani, Maria Aurèlia Capmany o Robert Coover. També s’hi inclou l’entrevista que un jove Guillamon va fer al gran Jorge Luis Borges a l’hotel Majestic.
L’escriptor Julià Guillamon.
Les entrevistes s’inicien amb una entradeta, on Guillamon ens introdueix l’escriptor o el músic. De Quim Monzó ens explica: «Desmunta, com un mecànic, els elements del mite que s’ha creat al seu voltant: la postmodernitat, el nacionalisme, Nova York. Troba que la culpa d’aquest mite la tenen els esnobs.» La resposta de Monzó a alguna de les preguntes segueixen estant actualment més de trenta anys després: «Em trobo en una contradicció personal. La gent diu que soc molt nacionalista, i no és cert, no ho soc gens ni gota. (…) La lluita entre els dos idiomes és força més important del que sembla, perquè, tot i que hi ha bona relació entre la gent, mai no es farà res que funcioni fins que aquesta dualitat no desaparegui.»
Un Terenci Moix caustic aclareix: «Sempre he estat un element estrany a tot arreu. Dins la cultura catalana era sospitós perquè era de la Gauche Divine, dins de la Gauche Divine era sospitós perquè era catalanista. Als de dretes els feia pro perquè era d’esquerra, però als d’esquerra els semblava frívol.»
I Pere Calders, després d’anys a Mèxic i de tornar a Barcelona, parla de la seva feina com a escriptor: «Jo no he estat mai un professional de la literatura. A banda d’això hi ha un concepte que ara he assimilant: el conte no t’imposa un espai. Quan vols explicar una història, el conte t’avisa de seguida si ja has arribat al final, si has explicat allò que vols explicar, sense t’has passat i tot.»
Julià Guillamon defineix aquestes entrevistes com a postmodernes: «Cada autor era cada autor, individual i aïllat de l’entorn.» Ell mateix reconeix que venint d’un ambient universitari tenia certes pretensions teòriques. El seu interès, en aquell moment, se centrava en les tècniques, els gèneres i sobre «la poètica de la narració.» Una oportunitat immillorable per conèixer algun dels grans personatges de la cultura, en una època passada, però sempre d’actualitat.
