Jaume Tribó, la veu més discreta i veterana del Liceu

L'escriptor i crític musical Jaume Radigales recull en un llibre el testimoni de l’apuntador del Liceu i responsable de l'elaboració dels annals del teatre
Jaume Tribó

Manel Haro / @manelhc


He de confessar que abans de llegir el llibre que ha escrit Jaume Radigales (Barcelona, 1969) sobre Jaume Tribó (Barcelona, 1945) poca cosa sabia jo sobre la feina d’apuntador. O més aviat em pensava que sabia el que n’és essencial, però ni tan sols això. La de Tribó és una professió discreta, mai no se la veu quan anem a gaudir d’una òpera, i moltes persones podrien creure que, en realitat, és una feina que només hi és present per si de cas. Al llibre Jaume Tribó: Memòries d’un apuntador (Huygens Editorial), Radigales recull el testimoni de l’apuntador del Liceu per explicar no només quins són els fonaments de la seva tasca, sinó també la rellevància que el protagonista té en la memòria del Liceu.

Tribó és el treballador més veterà del teatre de La Rambla, l’únic teatre d’Espanya que manté un apuntador fix. Hi va debutar el 1975, amb l’òpera Rondalla d’esparvers de Jaume Ventura Tort, sobre una obra de Josep Maria de Segarra, amb les veus a l’escenari de Mirna Lacambra, Enric Sierra i Carme Hernàndez, entre d’altres. Radigales ens explica que llavors Tribó cobrava per dies, sense un contracte estable, i així va ser durant catorze anys, fins a la temporada 1988-1989, quan la cosa va canviar, concretament a partir de la Lucia di Lammermoor que va cantar Joan Sutherland, soprano que, com Edita Gruberová, Éva Marton, Montserrat Caballé o Leonie Rysanek, van apreciar la seva feina.

 

emmasoler.interpret@gmail.com

Jaume Tribó (esquerra) i Jaume Radigales en una foto que l’escriptor va compartir a xarxes.

 

Format en estudis musicals des de ben petit, no va trepitjar el Liceu per primera vegada fins al 1955, amb nou anys, a veure Els mestres cantaires de Nuremberg de Wagner, òpera que -ens diu Tribó- va gaudir. Set anys després va assistir al debut al Liceu de la soprano catalana Montserrat Caballé, que es va estrenar amb l’Arabella de Richard Strauss, una actuació que no el va impressionar en excés, tot i que amb els anys, la relació entre Caballé i Tribó va anar creixent fins al punt que la soprano va voler comptar amb ell a ciutats com Niça, Marsella o Montpellier. No va ser l’única cantant, per cert, que el van reclamar: altres figures com el tenor Plácido Domingo o els directors Antonio Pappano, Antoni Ros-Marbà i Romano Gandolfi també ho han fet més enllà del Liceu.

Durant anys, Tribó s’ha ocupat de donar l’entrada als cantants, de vigilar la seva afinació i fins i tot de preocupar-se per la seva pronunciació. Ens explica Tribó que fins i tot els cantants més segurs d’ells mateixos, quan trepitgen l’escenari, els canvia la cara, fins al punt que alguns semblen xaiets demanant la seva ajuda per si el públic reclama un bis. La clau de la seva tasca -ho diu el mateix protagonista- és saber ajudar. Cal avisar als lectors que Tribó és una persona discreta, no només perquè mai reclama protagonisme per la feina que fa, sinó també perquè guarda bé els seus secrets, la qual cosa fa que aquest no sigui un llibre tan ric en anècdotes com ens agradaria. El mateix Radigales apunta al seu llibre que el pudor de Tribó fa que es quedin al tinter moltes històries que segur serien ben sucoses.

 

jaume tribo

 

Una altra de les tasques rellevants en les quals ha estat implicat Tribó els darrers anys és l’elaboració dels annals del Liceu, l’inventari de tot el que s’hi ha representat amb tots els seus detalls artístics, la qual cosa permet saber que la soprano dels anys trenta Gina Cigna mai va cantar al Liceu tot i que el seu nom apareix en tres programes de mà diferents; que anys enrere els diumenges podien programar un concert al matí, una obra de teatre a la tarda i una òpera a la nit; o que el teatre de La Rambla ha acollit espectacles tan diversos com balls folklòrics, espectacles de màgia i prestidigitació o números amb animals.

En el seu llibre, Radigales també ens mostra la passió col·leccionista de Tribó, tant de partitures com de discos. Als seus arxius hi ha autèntiques rareses, com una primera versió de Madama Butterfly, representada només el dia de l’estrena absoluta, el 17 de febrer de 1904. Tan rica és la seva col·lecció, que alguns directors, com Maurizio Benini, li han demanat alguna partitura en préstec. Jaume Tribó: Memòries d’un apuntador és una lectura interessantíssima, que mostra la passió i dedicació d’un home entregat a la música, un llibre que obre portes a seguir estirant molts dels fils que s’hi presenten.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES