Jordi Cantavella (Barcelona, 1967) és escriptor, traductor, autor de guions de cinema, i també un ferm activista cultural, faceta que va desenvolupar com a copropietari del bar l’Astrolabi, a Barcelona, on s’hi van oferir actuacions musicals, literàries i teatrals gairebé diàriament durant 21 anys. Al llarg de la seva trajectòria ha conreat la novel·la, la narrativa breu i l’assaig, però és en novel·la on trobem el gruix de la seva obra amb títols com El manuscrit de Novapàtria (2002), Aquests catalans estan tocats del bolet (2010), El brigadista (2015), o la novel·la infantil En John Garfield en territori xeiene (2010). La seva darrera novel·la és De portes endins (Rosa dels Vents), una història punyent que ens exposa la vida de tres generacions de veïns de la Barcelona del segle XX, narrada pel peculiar i entranyable ascensor que hi ha instal·lat en aquesta finca.
El títol de la seva novel·la, De portes endins, en primer terme fa referència al que succeeix a l’interior d’un ascensor. Un element, per l’altra banda, que es converteix en la veu narradora. Per què ha utilitzat aquest curiós recurs?
El primer conte que vaig escriure, ja fa un munt d’anys, anava sobre un ascensor que es relacionava amb els seus usuaris. Va ser publicat en un recull que no va llegir gairebé ningú i sempre vaig pensar que era una novel·la desaprofitada.
De fet es tracta d’un ascensor ben particular, tant pel rol que juga al llarg de la novel·la com per la detallada i bella descripció que ens ofereix a les primeres pàgines. Parlem d’aquest interès pels ascensors…
En general m’interessen, m’agraden els objectes antics, les antiguitats en general. Penso que tenen ànima. El mateix penso dels edificis antics, tenen caràcter i personalitat pròpia. Per contra, quan passejo per un barri modern, no sé si soc a París, Madrid, Barcelona o Amsterdam. Els ascensors antics, en particular, són obres d’art. Fixeu-vos en tots els detalls quan hi entreu. En canvi, un ascensor de fabricació recent és una llauna. Quan hi entro, m’agafa complex d’anxova.
Ja m’hi fixaré. He comentat abans que en primer terme el títol ens trasllada al que ocorre dins l’ascensor, però en realitat també fa referència a les portes endins de tot un edifici, convertint la narració en una novel·la coral. Però, alhora, mai no entrem en cap dels diversos pisos de la finca.
No, l’ascensor no pot veure l’interior dels pisos, però sí que sent el que hi passa. Si hi ha alguna descripció exterior a l’escala o dins d’un dels apartaments, la fan els veïns mentre xerren entre ells. L’ascensor és una esponja i emmagatzema tot allò que escolta.
La novel·la s’inicia el 1918, quan instal·len l’ascensor a la finca, i avança fins a les darreries del segle XX. És un període llarg durant el qual, a més, trobem molts esdeveniments de tipus polític, social, cultural, tecnològic… ¿Com ha treballat aquest procés de documentació? Pistolerisme, república, les dues grans guerres, feixisme…
No soc historiador, però sempre m’ha interessat la història contemporània. Tot i així, m’agrada documentar-me per no crear anacronismes. Consulto molts llibres d’història i pregunto als entesos. Ja vaig fer el mateix quan vaig escriure El brigadista. Si llegeixo un llibre ambientat en una època determinada i a l’autor se li escapa un error, perdo la confiança en el que estic llegint, ja no m’ho crec. Si soc exigent amb les novel·les que llegeixo, ho he de ser amb les que escric. Et podria donar molts exemples d’anacronismes greus que he trobat, però, com a cambrer que vaig ser, tinc vot de silenci.
Amb això del vot de silenci ara m’ha recordat l’ascensor de la novel·la. Però tornem al llibre, perquè tot mostrant-nos la vida d’aquesta finca, planteja temes ben diversos: amor i amistat, oblit, perdó, venjança, memòria històrica…
La vida en general té de tot. Quan vaig començar a escriure, només feia humor. M’agradava, i encara m’agrada, fer riure la gent. Però, a poc a poc, m’he anat adonant que és una mica fals, que un seguit de gags, pàgina rere pàgina, mostren només una part de la realitat. En un sol dia et pots emocionar, pots plorar, pots riure fins que et cauen les ulleres i et pots emprenyar com una mona. Cada dia tindràs emocions molt diferents. Hi ha èpoques de bonança i èpoques grises, fins i tot molt fosques. Quan escric una novel·la, miro de provocar reaccions en les persones que em llegeixen, espero haver-ho aconseguit amb aquest llibre.
En el meu cas, així ha estat. Fa un moment he comentat que som davant una novel·la coral, però cal matisar que de tots els veïns de la finca, vostè en tria cinc, i ens mostra l’evolució d’aquestes famílies al llarg de tres generacions. Per què aquesta selecció en concret?
Perquè si arribo a afegir més veïns, podria haver enfarfegat la ment del lector. A vegades m’ha passat llegint llibres amb molts personatges, arriba un moment en que no saps qui és qui i et canses de llegir. He agafat els veïns que són més interessants i he volgut que el lector o la lectora els coneguin bé, que els estimin o els odiïn, que els trobin a faltar quan ja no hi són.
L’ascensor, aquesta peculiar veu narradora, actua també, dins la història, tot oferint-nos la seva opinió vers els diversos esdeveniments i criticant allò que no li fa el pes. Tot llegint, el lector pot tenir la sensació que l’ascensor és més humà que les persones que l’envolten. Era aquesta, la seva intenció?
Absolutament, sovint em trobo amb éssers humans del tot prescindibles i d’altres que penso que tenen menys sentiments que una samarreta fúcsia. M’agrada humanitzar objectes. La literatura té aquestes coses, és lliure, pots crear i fer creïble qualsevol cosa que pugui semblar forassenyada.
Hi ha una frase a la informació de contracoberta que m’ha cridat l’atenció: «encara que el temps passi, hi ha coses que no canvien gaire.» I d’això, precisament, és del que es queixa l’ascensor quan analitza el comportament humà.
Cert, aquest ascensor és testimoni de grans tragèdies històriques i té la sensació de que l’ésser humà no aprèn dels seus errors, ni de les seves catàstrofes. La història és cíclica, estem condemnats a tornar a presenciar o patir esdeveniments històrics que no s’haurien de repetir. Crec que no cal que ho expliqui, ho veiem cada dia, només cal que mirem les dades de com creix l’extrema dreta. L’ascensor ho té ben clar i ho diu sense embuts.
Encara amb el tema de l’ascensor val a dir que el dota d’una complexitat de caràcter que fa difícil poder catalogar la novel·la en un gènere en concret, si és que això cal. Pot ser històrica, psicològica o de personatge, d’humor, o fins i tot romàntica.
Ai, les etiquetes. Em passa molt sovint. Cada vegada que es fa un informe literari d’un dels meus originals, sovint es troben que no el poden qualificar. Jo no faig novel·la de gènere, barrejo moltes coses. Sí que és novel·la històrica, sí que és romàntica, sí que té alguna dosi d’humor, sí que és… de tot una mica, com la nostra existència. Quan escric no em proposo crear un cert tipus de novel·la, surt el que surt de la meva ment.
I la fantasia? Perquè aquest ascensor pensa, sent, s’emociona… i el mirall del seu interior és un element a tenir en compte. Quin paper juga la fantasia en una novel·la on, qui ens parla i ens explica la història, és un ascensor?
Jo, al meu dia a dia, necessito màgia, la realitat que ens envolta és dura. La majoria vivim en una precarietat que no ens permet viure, sinó sobreviure amb l’aigua al coll. La vida s’ha anat encarregant de fotre’ns unes hòsties que ens han deixat baldats. Doncs tots necessitem unes petites dosis de fantasia i de màgia perquè la nostra existència sigui una mica més suportable, fins i tot agradable. Els personatges de la novel·la els ha tocat viure la part més dura del segle XX i molts, els que no van a l’exili, es refugien en la literatura i en el cinema. El setè art els ofereix una fugida fantasiosa, encara que sigui momentània.
Té algun projecte literari a punt de veure la llum?
Sí, tinc una novel·la nova, molt diferent a tot el que he escrit fins ara, tampoc saben com definir-la. En aquests moments és en mans d’una editorial, els informes han estat molt positius i suposo que aquest any, o el vinent, veurà la llum. A banda, tinc un guió de cinema que sembla també que agrada a una productora, però aquestes coses van a poc a poc.
Bones notícies, doncs.
Per poder pagar factures, porto una botiga de roba per la zona del Born. Si a algú li ve de gust fer una ullada, des de fa uns mesos, escric al meu Facebook el dia a dia de la botiga del carrer Allada-Vermell. El vaig començar per promoure la venda de roba, però m’ha sortit una mena de crònica literària que sembla que agrada la gent. Havia pensat en tocar de peus a terra i deixar d’escriure, però aquest dietari m’ajuda a seguir fent una de les coses que més m’agrada fer: escriure, explicar històries.
