El talent de John Eliot Gardiner i el seu equip com a programadors i intèrprets ha assolit un altre nivell d’expressió amb la gira que ahir va arribar al Palau de la Música Catalana. El programa, amb obres de Schütz, Schein i Bach va fer recórrer un camí en què no hi havia dues obres iguals, en què les assistents van ascendir a la glòria de la creació humana, partint de música d’aire imperial de Schütz, visitant l’estil italià que Schein va aportar a la música luterana (quin motet el Da Jakob vollendet Hatte!) i culminant amb Bach, màxim representant de la música barroca europea.
La direcció de Gardiner és d’una atenció al detall difícil de creure i d’una gran imaginació a l’hora de trobar solucions als problemes que se li plantegen. És, per exemple, capaç de modificar sons, volums i textures al final de certes línies corals per fer que pràcticament s’uneixin a les melodies que venen a continuació, com si fos un sol tapís en la que les diferents idees i seccions són filades sense deixar rastre. Unir l’individual amb el col·lectiu d’una manera excepcional, fet que va aparèixer repetides vegades però prenent formes diverses al llarg de la vetllada. El director també va fer mostra d’una gran intuïció dramàtica, i tot i que en un parell d’ocasions va carregar tintes per fer certs clímax un pèl massa dramàtics, cosa que no deixava de ser una concessió a l’espectacle que feia l’experiència més lleugera.
Els membres de Monteverdi Choir i English Baroque Soloists que van participar en el concert van tornar a demostrar per què son referents en el repertori: els solistes mostrant un domini fabulós de l’estil, de qui destacaríem particularment la soprano Hilary Cronin. El treball curatorial de veus per part de l’equip va ser simplement excepcional i totes les veus resolien els reptes tècnics de les partitures de manera elegant i podien lluir timbres exquisits. Especial menció del treball dels tres solistes a Ist nicht Ephraim de Schütz. També interessant la presència de Thomas Dunford, qui potser no tenia excessiva presència en els números corals, però que sí destacava en les peces i fragments més íntims. I quin tour de force per als vent-metall, possiblement dels instruments més difícils de manejar!
Nombrosos van ser els moments esfereïdors també, com durant els efectes dramàtics de Da Jakob vollendet Hatte imitant els diferents tipus de plor («weinet», plora, cantat com a crit contingut, exclamació de dolor o l’amargor barrejada amb dolçor de «kusset ihn», besar el pare un cop ja traspassat). Tenir una tradició de música coral i vocal com la britànica possibilita que Gardiner tregui colors, transparències i emocions d’una gran solidesa, però que arribaven elevades, etèries, immaterials i, per tant, encara més punyents. A diferència de Herreweghe, qui en Bach prioritza estructura, contundència i contingut, Gardiner porta la bellesa, el timbre i la cohesió dins la diversitat com a bandera, i ho va demostrar amb un bis tan encantador com desolador, O Welt, gute Nacht de Johann Cristoph Bach. Per molts anys més de Gardiner al Palau i a Barcelona.
