Agustí Alcoberro és professor d’Història Moderna i vicerector de la Universitat de Barcelona. Ha escrit nombrosos assajos sobre la història de Catalunya, entre els quals destaca un sobre la cacera de bruixes a Catalunya, que ara reedita sota el títol Judici a una bruixa catalana: La història de l’Anna Boixadors i la persecució de les dones al segle XVII (La Campana).
L’Anna Boixadors és una dona gran que viu sola, al marge de la comunitat. Un dia és acusada de bruixeria i condemnada a mort. En aquest moment, mentre la resta de veïns dubten d’ella, un noi anomenat Esteve intenta trobar, contrarellotge, ajuda per salvar-la, ja que quan era un infant ella el va salvar de la mort després de patir un accident. Des d’aquell moment va quedar fascinat per aquella misteriosa dona amb qui sent que té un deute per sempre.
El llibre consta de dues parts: la novel·la sobre l’Anna Boixadors i un postfaci sobre la cacera de bruixes a Catalunya i la petita edat de gel, el moment àlgid de la persecució d’aquestes dones que van ser acusades de provocar els fenòmens atmosfèrics que van fer malbé les collites. Judici a una bruixa catalana convida a reflexionar sobre les pors i els prejudicis de la societat davant el que considerem diferent. Una lliçó necessària per no repetir els mateixos errors mai més.
En quin moment va començar a interessar-li el tema de la cacera de bruixes a Catalunya?
El vaig introduir a les meves classes d’Història al Batxillerat a la dècada de 1980. Els meus alumnes dels instituts Investigador Blanxart, de Terrassa, i Mercè Rodoreda, de l’Hospitalet de Llobregat, encara ho recorden ara. A poc a poc vaig poder construir una panoràmica del tema, que va donar lloc a El segle de les bruixes, de 1992, la primera obra que vaig publicar sobre aquesta matèria.
Quines van ser les zones geogràfiques que van patir més aquesta cacera?
La cacera de bruixes és un fenomen global a Catalunya, és a dir, que es dona arreu del territori. Constitueix, doncs, una excepció en el marc de la Monarquia Hispànica, on no hi va haver repressió contra les dones acusades de bruixes. L’àmbit on és més persistent és el Pirineu, on la cacera s’estén des del segle XV fins pràcticament el XIX. Però en els anys més durs de la repressió contra les bruixes, entre 1614 i 1622, el fenomen va ser generalitzat i va tenir dos àmbits especialment destacats: la comarca del Rosselló, i la Catalunya Central, amb les comarques de Bages, Osona, Lluçanès, Moianès i el Vallès (en sentit ampli, o històric).
Té a veure el fet de que els territoris amb més condemnes fossin els que tenien més autonomia respecte al control castellà, com Catalunya, Aragó i Navarra?
La Monarquia Hispànica era una monarquia composta, és a dir, formada per diversos estats amb lleis pròpies, que a Catalunya anomenàvem Constitucions. L’única institució comuna a la monarquia era la Inquisició. Però, per les seves lleis i dinàmiques pròpies, la Inquisició tenia molt poques competències legals a Catalunya, i un control social encara més escàs.
Al pròleg diu que l’historiador es deu als documents mentre que el novel·lista pot entrar en la ment dels personatges. Com ha estat l’experiència?
La novel·la es construeix des de la ficció, i això fa que el narrador disposi d’una major llibertat creativa. L’únic condicionant és la versemblança, és a dir, que allò que s’explica sigui coherent en el seu context. El novel·lista tria una via molt diferent a l’historiador, però tots dos, si són honestos, han de tenir un objectiu final comú, que és la recerca de la veritat.
Va existir realment l’ Anna Boixadors?
M’interessava fer una novel·la. La literatura permet reconstruir i ordenar qualsevol fenomen que en la realitat resulta molt més complex. L’Anna Boixadors, com també els seus perseguidors, és la suma de milers de dones que van ser represaliades. I el seu procés esdevé alhora una síntesi i un model de tots aquells processos.
En canvi, no decideix explicar la història des del punt de vista de l’Anna Boixadors, sinó des de la mirada d’un infant. Per què?
Aquesta no és una història novel·lada, és a dir, una forma més entretinguda o didàctica d’explicar Història. Vol ser una novel·la històrica, que pretén explicar un conflicte dramàtic situat en un context determinat. En aquest cas, m’interessava el tema del deute: l’Esteve Prats, un noi del poble, és plenament conscient que des de petit té un deute pendent amb l’Anna Boixadors, que li va salvar la vida. Aquest és un secret que comparteixen, i que marca l’evolució de l’Esteve, més encara quan s’inicia el procés contra l’Anna. Aquí hi ha la pulsió de la novel·la.
Es calcula una xifra aproximada de quantes dones van ser executades acusades per bruixeria a Catalunya? Aquestes dones tenien un perfil comú?
És difícil precisar una xifra. Un informe inquisitorial de 1621, quan la cacera de bruixes estava en el seu punt més àlgid, n’esmenta més de mil. I això en un país que devia tenir mig milió d’habitants. Podríem dir que més del 90% de les víctimes són dones i moltes d’elles responen al perfil de dones grans, pobres i que viuen soles.
La cacera de bruixes es va accelerar després de les tempestes produïdes el dia de Tots Sants de 1617. Per què?
Avui sabem que en les primeres dècades del segle XVII es va produir a l’hemisferi nord una petita edat de gel, caracteritzada per l’abundància de temporals, pedregades i altres maltempsades que destruïen la collita. La llevantada de novembre de 1617 va ser un cas extrem. Els rius van sortir de mare i s’enduien ponts, fargues i molins. La gent en culpava les bruixes.
Què era el Malleus Maleficarum i quin paper va jugar en els judicis per bruixeria?
Els primers processos de bruixeria, al segle XV, coincideixen amb l’aparició de la impremta. Alguns d’aquells jutges decideixen explicar allò que han descobert en els seus judicis. Aquestes obres corren ràpidament per tot Europa. La més popular va ser el Malleus Maleficarum (Martell de bruixes) publicada el 1486.
Com era un judici d’aquests tipus?
El més important és que el delicte de què se les acusava no ha disposat mai de proves. Només les declaracions de les dones, obtingudes sota tortura, garantien la seva condemna. Per això la tortura era sempre present en els judicis. Cal tenir en compte, a més, que la tortura era aleshores una pràctica judicial perfectament admesa. Per això és més fàcil documentar l’ús de tortures al segle XVII que no pas avui. Però hi ha més coses: un cop condemnades, les rees eren torturades de nou perquè delatessin dues dones més. Això explica per què la cacera de bruixes es va estendre com una taca d’oli en molt pocs anys.
Quin paper jugaven els veïns del poble a l’hora d’acusar una dona de ser bruixa?
El més inquietant de la cacera de bruixes és que, en molts casos, va comptat amb un ampli suport popular: eren els veïns i veïnes del poble els que les van acusar.
El 26 de gener de 2022 es va produir la Resolució del Parlament de Catalunya sobre la reparació i la restitució de la memòria de les dones acusades de bruixeria. Què es va aconseguir i com va ser el procés fins fer-ho?
La cacera de bruixes a Catalunya era un fenomen pràcticament desconegut fins fa una trentena d’anys. Un molt petit grup d’historiadors i historiadores hem fet la feina, i hem documentat un fenomen amplíssim i molt dolorós. Ara cal que la societat civil recordi aquelles dones perquè mai més es repeteixi un crim col·lectiu com aquell.
Quines altres accions creu que queden encara per aconseguir?
La resolució del Parlament és molt ambiciosa. Parla de dignificar i reivindicar aquelles dones, d’impulsar estudis acadèmics amb perspectiva de gènere, d’impulsar accions divulgatives, d’emplaçar els ajuntaments a situar-les en els noms dels carrers, de les places, de les escoles… Aquí hi ha molta feina per fer.
