Interessantíssima vetllada ahir al Palau de la Música, dins el cicle Palau 100, amb l’Orquestra Simfònica de Viena presentant el seu tour de Mozart i Mahler. El jove prodigi canadenc Jan Lisiecki va arribar a demostrar un domini sensacional de l’instrument, de la retòrica mozartiana i de la construcció d’un diàleg constant amb l’orquestra. El Concert 21 per a piano i orquestra va ser l’espai on es va dur a terme aquesta feliç trobada, possibilitada també per l’atenció constant i l’orella sensible del director Omer Meir Wellber.
Al primer moviment, Allegro maestoso, Lisecki va mostrar les seves facetes virtuoses, detallistes i dramàtices. Potser el Mozart va sonar en aquest moviment més telúric i beethovenià que no lleuger i eteri, especialment en la secció com a solista i que té detalls que potser influirien Beethoven, per exemple al seu 3r concert, però en lloc d’allunyar el gaudi de la música li va oferir una capa de profunditat que no tothom (i menys amb 27 anys) és capaç de generar.
El segon moviment, Andante, va permetre Lisiecki interpretar amb sensibilitat, tendresa i alhora amb gran eficàcia comunicativa, com també veuríem en el bis (un desolador Nocturn inacabat de Chopin). Sensacional la seva capacitat per jugar amb els colors i construir-ne una narració plena de pathos. I l’últim moviment, l’Allegro vivace assai, va veure ascendir Lisiecki al zènit de les seves habilitats, entenent timbres i dinàmiques amb l’orquestra com una narració total (de nou, agraïment a Meir Wellber).
Omer Meir Wellber.
Com els mestres de qualsevol disciplina artística, és fonamental saber quins són els valors màxims amb els que es jugarà per poder trobar la graduació precisa d’alts, baixos i intermitjos que enriquirà el trajecte i farà que les repeticions, els accents i els jocs rítmics prenguin forma i tinguin sentit ornamental dins cada línia. Així doncs, el Mozart de Lisiecki va sonar clàssic, conservador i precís, però ben lluny de sonar avorrit, va trobar nova vida a les seves mans. Qui sap què en podrà fer Lisiecki amb més anys de rodatge al damunt. Esperem poder-ho gaudir.
Pel que fa al plat fort de la nit, la 5a de Mahler, de nou va sonar la Wiener Symphoniker amb un grau de qualitat superior. Les cordes sonaven pràcticament com un sol instrument (i em refereixo no només, per exemple, a violins, sinó a totes les cordes), la percussió era esfereïdora, excitant i monumental en funció de les necessitats. El moviment que va sonar més complet va ser la Marxa Fúnebre (Trauermarsch), excessiva, desorbitada, decadent i simplement sublim.
Però a cada compàs dels moviments posteriors es perdia gradualment la màgia del discurs (especialment gràcies als mòbils, com a l’inici de l’Adagietto, interromput i agraïdament recomençat per Meir Wellber). Les seccions més boniques dels altres moviments van aparèixer (fenomenal la secció en pizzicato de l’Scherzo) però un moviment com el Rondo-Finale va sonar apagat, malgrat l’enorme qualitat de l’execució, la riquesa tímbrica i l’empast de volums.
Esperem que els Wiener Symphoniker tornin a venir aviat de gira, que Lisiecki continuï desenvolupant la seva carrera cap al magisteri musical i que Meir Wellber continuïn polint aquesta 5a de Mahler exagerada, desproporcionada i repetitiva per a poder-la insuflar de vida.
