L’escriptor hongarès Miklós György Száraz (Budapest, 1958) ha participat aquesta setmana en una trobada a la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona amb l’escriptora i traductora també hongaresa Márta Patak (Kaposvár, 1960), en una jornada organitzada per la professora de llengua hongaresa de la UB Emőke Jámbor. El sentit d’aquesta trobada era, no només donar a conèixer algunes veus de la literatura hongaresa, sinó també establir ponts amb les lletres espanyoles.
Encara que György Száraz té diverses obres publicades al seu país -entre elles, sis novel·les-, a Espanya és encara un desconegut, ja que cap d’elles s’ha traduït (sabem, però, que l’autor està en l’òrbita d’una prestigiosa editorial barcelonina). Fill d’un altre escriptor -de nom, György Száraz (1930-1987)-, l’hongarès és llicenciat en Història i Arxivística, encara que sempre s’ha mostrat interessat, des de ben patit, per l’arqueologia, ha treballat en el món del periodisme i ha dedicat part del seu temps a les seves altres passions: el cinema i la fotografia.
«Vaig decidir escriure una primera novel·la per demostrar al meu pare que jo no era un inútil, però finalment la vaig descartar i el meu pare va morir de leucèmia, així que mai vaig poder ensenyar-li res, perquè encara no tenia res», diu l’autor. D’aquell primer intent d’escriptura, però, es va salvar un fragment que un director va transformar en una pel·lícula fa tres dècades, encara que György Száraz ni tan sols recorda com es va titular.
Miklós György Száraz a París, en una foto del seu web.
La primera novel·la que va publicar va ser Az Ezüst Macska (El gat de plata), quan tenia trenta-nou anys. El títol remet al nom d’un local situat en una ciutat indeterminada d’Hongria, punt de trobada de diversos personatges que protagonitzen històries que contenen elements de realisme màgic. En aquest ambient, pel qual discorren diverses èpoques, arriba un personatge que busca respostes sobre un home que va morir en el passat en aquella ciutat.
György Száraz assegura que en la seva obra és important la mirada al passat («la Història és matèria per a les meves novel·les») i, fins i tot, a la seva nissaga familiar (exemple d’això és la seva novel·la Apám darabokban (El meu pare a trossos), encara que -explica- «la meva intenció no és tant parlar de la meva família, sinó sempre reflexionar sobre aquelles qüestions que ens fa humans.»
La relació de Patak amb la literatura és diferent. Recorda que des de jove, a l’institut, ja feia algunes traduccions, però no va ser fins a arribar a la universitat quan es va enfrontar a una primera traducció d’una obra en castellà, el poemari Versiones del cubà Eliseo Diego. «Al principi tenia bastant clar que només volia traduir narrativa breu i poesia, però quan vaig llegir La lluvia amarilla de Julio Llamazares, vaig canviar d’idea, em vaig apropar a ell en una Fira del Llibre de Madrid i directament li vaig dir que la volia traduir a l’hongarès, i ell va acceptar», explica.
Márta Patak, en una foto de l’Institut Ramon Llull.
Des de llavors, Patak ha traduït autors com Javier Marías, Miguel Delibes, Jesús Ferrero, Carmen Laforet, Ignacio Martínez de Pisón, Enrique Vila-Matas i Rafael Sánchez Ferlosio, entre d’altres. També ha traduït a l’hongarès literatura catalana, com els contes de Quim Monzó. La traductora recorda que alguns dels llibres que ha traduït els ha acabat publicant ella mateixa: «jo oferia a les editorials algunes novel·les que considerava magnífiques, però si les editorials no me les compraven, les publicava perquè creia que havien d’estar disponibles a les llibreries.» Exemple d’això és la novel·la de Bernardo Atxaga El hombre solo.
Patak sent una relació molt especial amb algunes de les obres que ha traduït, sobretot amb Nada de Laforet i El Jarama de Sánchez Ferlosio. D’aquest darrer autor, diu: «si t’agrada Antonioni al cinema, t’agrada El Jarama en la literatura.» En l’actualitat, Patak -que no té cap voluntat de traduir de l’hongarès a l’espanyol- es troba traduint Nuestra parte de noche de l’argentina Mariana Enríquez. Sobre les dificultats de traduir, explica que «més que qüestions lèxiques o gramaticals, la part més complexa té a veure amb la cultura en què s’ha escrit el llibre, per exemple jo no conec l’Argentina, i traduir un text d’allà m’obliga a buscar molta informació.»
La traductora, que ha escrit i publicat relats propis, busca editorial interessada en una novel·la que acaba d’escriure. Lamenta que al seu país sigui tan difícil fer-se forat en el mercat editorial: «ser dona en aquest àmbit professional no és fàcil, menys encara si vols publicar un llibre teu sent coneguda com a traductora, així que el més fàcil és fer-ho amb un pseudònim d’home.»
