Dintre del cicle que la Filmoteca de Catalunya està oferint sobre el director portugès Manoel de Oliveira, aquests dies he vist Porto de la meva infància, pel·lícula inclassificable, que a vegades etiqueten com a documental, i que a mi em va agradar molt. La dona d’Oliveira canta un fado evocador, amb la foto fixa del vell casalot familiar, ara en runes, com a escenari. Els seus nets i ell mateix actuen en alguns moments.
S’alternen filmacions antigues, fins i tot la primera filmació portuguesa, unes dones costureres sortin d’una fàbrica de camises, amb visions del present en el qual es va rodar la pel·lícula, l’any 2001. El director ja era molt gran, famós i reconegut, i podia fer allò que li abellia. Per aquest Porto evocat en el cinema hi trobem imatges de la seva obra, del seu cinema, de les seves dèries. Hi retrobem alguns dels seus actors i actrius emblemàtics i també coneguts i amics.
És el director qui comenta la pel·lícula, pel mig hi recita poemes, engruna records, malgrat que recupera en molts moments el món perdut del passat, amb visions inevitablement nostàlgiques; és la seva una nostàlgia prudent, sense excessos. La memòria és un d’aquests calaixos en els quals guardem coses molt diferents, que no tenen res a veure les unes amb les altres, però que acaben per conformar una mena de realitat paral·lela.
Ni tan sols ha de ser cert tot allò que Oliveira ens explica, sense cap mena d’ordre convencional, i tampoc no és cert el passat que ens expliquem a nosaltres mateixos. I fins i tot, en aquest calaix singular, les coses no són sempre les mateixes, cada vegada que l’obrim hi ha novetats, recuperacions, oblits. El cinema, el gran art del nostre temps, ens ha possibilitat accedir d’una forma diferent al passat, a la imaginació, a la memòria.
Aquest Porto eclèctic, ja inexistent en molts detalls, és també la ciutat o el poble de cadascú. És la infantesa, l’inici de la joventut, però també és el passat contemplat des del present, una pretensió equívoca, assumida amb les seves mancances i reinvencions, d’aturar el temps, un miratge. Manoel d’Oliveira va viure molts anys, cent sis, més de setanta en actiu, els darrers vint essent, ja, un director de culte. Però no era immortal, tot i que ens ho semblava. No sé si aquesta pel·lícula és bona o no, dura una hora, té connotacions una mica experimentals, però jo vaig sortir del cinema estranyament feliç.
