Anna Molina (la Vilella Baixa, Priorat, 1972) és llicenciada en Filologia Anglesa per la Universitat de Barcelona. En acabar els estudis es va regalar un any sabàtic a Dinamarca, però aquest país es va convertir en la seva residència i és on viu des de 1996. Des de Dinamarca es dedica a l’escriptura però també gestiona la comercialització dels vins ecològics que produeix al Priorat amb un grup d’amics. Tot plegat provoca que la seva narrativa ens aporti una amalgama de cultura escandinava i cultura mediterrània.
Les seves primeres novel·les publicades són L’home de lava i Voliac 2004. Amb Anècdotes de primera magnitud (La Magrana) fa el salt cap a la narrativa breu tot oferint-nos un recull de contes que són una exposició de relacions humanes, en base a les quals teixeix un microcosmos amb personatges que apareixen diverses vegades i amb altres referències, com unes tassetes de porcellana, que esdevenen un element important dins el recull.
El recull Anècdotes de primera magnitud consta de 24 contes, i hi ha unes tassetes de porcellana que anem retrobant de tant en tant. Rere aquestes tassetes hi ha una anècdota?
Precisament aquesta anècdota, que em va passar a mi, potser que tingués un origen transcendental. Un bon dia vaig rebre dues tasses de porcellana a casa i a dia d’avui (ja fa uns anys d’això) encara no sé d’on han sortit… El paquetet anava a nom meu… Coses de la vida: he hagut d’escriure un llibre, esperar que potser un dia es tradueixi al danès o a l’anglès i creuar els dits perquè qui me les hagi enviat llegeixi el llibre i se senti al·ludit o al·ludida i em resolgui el misteri…
Una anècdota ben curiosa, la seva. A més de les tassetes, hi ha un altre element que retrobem en més d’un conte: els terrats. Aquesta manera de viure de portes enfora o bé de portes endins…
Pensant-ho bé, potser m’ha traït el subconscient… Viure en un país escandinau on el bon temps, si es pogués comprar, aniria a preu d’or per qüestions d’escassetat, segurament fa que tingui més ganes d’ubicar relats en terrats. Si visqués a Catalunya probablement buscaria racons més obacs. Però sí, hi ha una intenció d’exposar com canvia el comportament del personatges quan estem més exposats o de portes enfora, com tu dius.
Per contra, els espais geogràfics són ben diversos: Venècia, Londres, Lanzarote… I tan aviat parlem de viatges com de mudances. Potser perquè l’essència de l’ésser humà és el nomadisme?
Aquest tema el podríem tractar durant hores i hores. Les latituds tenen un efecte diferent en les persones, el vent, la pluja, la llum, la manca d’aquesta… i tot això ho sabem perquè sempre ens hem mogut, i a causa del moviment hem pogut contrastar. Poder-se desplaçar d’un indret a un altre pot ser un gran actiu, si el moviment és voluntari, i un hàndicap si és involuntari. Per a mi l’alternació dels espais geogràfics són un bon recurs literari i psicològic.
Sí, perquè aquests viatges o mudances provoquen canvis en els personatges. I per cert, també alguns personatges es van repetint. Per citar-ne alguns tenim Bernat, Fidel, Tània, Marina… Per tant, crea un microcosmos social.
Des d’un principi vaig tenir ben clar que dotaria el meu artefacte literari d’una meta-estructura, una espècie de teranyina literària, i ho faria imaginant-me que tenia una càmera fotogràfica que anés enfocant i desenfocant els personatges, convertint-los en personatges principals o secundaris segons el zoom. He d’admetre que hi ha lectors que m’han dit que s’han hagut de llegir el llibre dues vegades perquè en la primera lectura se’ls havien escapat detalls d’interconnexió o detalls en general. No sé si és bo o dolent, però que et surtin dues lectures a preu d’una potser no ha estat un mala inversió!
Una bona manera de plantejar-ho, sí. Potser aquests personatges seran l’embrió d’una futura novel·la?
Ho dubto. Soc més de passar pàgina.
Doncs passem pàgina. Les temàtiques que ens exposa són moltes i variades: malaltia, mort, suïcidi, maltractament, solitud, el pas del temps… Però potser per damunt de totes la que ressalta més és l’intent de l’individu per assolir la felicitat., cosa que els seus personatges no sempre aconsegueixen.
No, i no ho faran mai perquè personalment no contemplo la felicitat com un objectiu. La felicitat són moments amb uns denominadors comuns que podrien ser la salut, el benestar, l’amor, creure’ns que l’univers no és un lloc hostil… Segurament me’n deixo algun. He sentit a dir que a les persones, quan estem a punt de morir-nos, ens passa la vida per davant de la retina en forma de punts àlgids. M’agradaria pensar que tots aquests punts són els moments en què vam ser feliços. Quina manera més maca de fotre el camp, no?
Sí, un final amb records entranyables. Hi ha un altre element que m’ha cridat l’atenció. El lema de la Revolució Francesa és «Liberté, Égalité, Fraternité», i en el recull trobem tres contes que hi fan una clara referència. En el seu cas es titulen Fraternité, Egalité i Paternité. És una defensa de la ideologia revolucionària?
Sí, i també una pinzellada per recordar que els ideals, si només es queden en ideals, se’ns poden girar en contra com un bumerang.
I l’ordre dels contes? El que dona nom al recull apareix en vuitè lloc…
L’ordre el vam retocar juntament amb l’editora; no s’han produït gaires canvis, però penso que els canvis que hi ha hagut han estat del tot encertats, especialment la tria del relat que obre i el que clou.
Ben cert: un inici i final encertat. I ja que he esmentat el vuitè conte, potser cal assenyalar que és un dels més filosòfics perquè en ell planteja «la desaparició momentània de la consciència del qui.» Realment, en l’actualitat no sabem qui som?
Mai no ho hem sabut, hem escrit milions de pàgines intentant esbrinar qui som, però no cal posar-nos més transcendentals del compte. Sense entrar en filosofia pura, crec que estem en una època de regressió. Si al cervell li serveixes estímuls en safata tota l’estona (llegeix smartphones, tauletes…) aquest es torna un ionqui i et diu que pensis tu. Per sort, els humans som capaços de corregir tendències nocives. Quan jo era petita no era important posar-se el cinturó de seguretat si no anaves asseguda al seient de davant… Avui en dia seria impensable no fer-ho.
Entenc.
Els inputs que rebem de la tecnologia són molt bèsties i anem tots mig estressats amunt i avall. La naturalesa ho corregirà fent que la closca ens funcioni d’una manera diferent o trobarem un mètode per desconnectar-nos més. És com les cigarretes: abans es fumava al cotxe, a casa i a la feina, després es va deixar de fumar, primer a la feina, després als llocs públics tancats, als bars i ara fins i tot hi ha ciutats on està prohibit fumar. Els humans som lents, però a la llarga carburem. La història ho avala.
Se sent mès cómoda en la novel·la o en el conte?
No t’ho sabria dir. Intento sentir-me còmoda en tots els gèneres, però tenia ganes d’estrenar-me en narrativa breu i crec que no serà l’últim cop que la toco.
En referència al títol del llibre, una anècdota és un petit fet particular, però la dota d’una gran importància amb l’afegitó d’aquesta «primera magnitud.»
Crec que no és del tot incert dir que la vida mateixa es pot concebre com un conjunt d’anècdotes de primera magnitud i que de vegades allò que a uns ens sembla anecdòtic per a altres pot significar quelcom transcendental.
Després d’aquest recull de contes, quins altres projectes de publicació té damunt la taula?
Tinc il·lusió, ganes de treballar i de millorar… La resta no és a les meves mans.
