Sensacional retorn de la pianista Maria João Pires a Barcelona, acompanyant el director britànic Trevor Pinnock en el seu debut al cicle Ibercamera. Ambdós intèrprets són coneguts per les seves incursions al repertori vienès, especialment Pires, mentre que la popularitat de Pinnock va arribar per ser un dels líder de la interpretació historicista a la dècada dels 70 amb The English Consorts. En aquesta ocasió és, però, l’Orquestra Mozarteum de Salzburg qui es va enfrontar al programa hiperconegut de la vetllada, el Concert 3 de piano de Beethoven i la Simfonia Júpiter de Mozart.
Abans, però, va presentar Pinnock una obertura Coriolà plena de contrastos, en la qual aquests construïen la narració separant les pròpies línies musicals i afavorint la creació d’espais armònics que s’omplien de color. La metàfora seria semblant a la d’una flor que s’obre, construccions plenes de detall que avancen paulatinament i que, farcides des d’un inici amb atmosferes completes, les mostra allargant el tempo i culminant de manera capritxosa però definitiva.
Les textures de la Mozarteum no van ser especialment riques, però sota la direcció de Pinnock van trobar els elements necessaris perquè el relat musical avancés en tot moment. La formació també va ser capaç de produir el so amb una lleugeresa tal que van brillar tant les capes superiors del conjunt, com els sons mitjos i els baixos.
Una experiència semblant va donar-se al Concert 3 per a piano i orquestra, amb una Pires que, encara no recuperada d’un accident, és capaç d’assolir amb musicalitat exquisida un nivell superior. El volum de so de piano i orquestra va ser sensacional, instants d’equilibri corprenedor, com cada entrada del piano amb el tema principal. La músic va presentar no només unes agilitats sobrenaturals, també el discurs intern de les pròpies agilitats eren fora de sèrie: com era capaç de rebotar les notes fent que el conjunt fos no només ornamentació, sinó també expressió i història.
Trevor Pinnock.
Lluny d’un Brendel que era capaç de trobar combinacions rítmiques sempre interessants, Pires buscava que les frases fossin pics i abismes d’una magnificència aclaparadora. Pinnock la va acompanyar amb gran atenció, responent als impulsos i atorgant no només prioritat a l’equilibri, sinó també a la narració. Ambdos junts van fer màgia fins que un mòbil va arruinar el final del moviment. El segon moviment va tornar a presentar atmosferes que s’obrien com flors, exhibint un domini de les dinàmiques i un joc dels tempi formidable, que tot i deixar la interpretació dins d’una òrbita conservadora, l’omplia de prous espècies com perquè l’oient no perdés l’interès. El tercer moviment va començar potser més fluix, menys memorable, però un cop va arribar la meitat (en una secció gairebé de Fuga) va recuperar la màgia, la vibració i el joc de recursos que havíem gaudit en els moviments precedents.
Desgraciadament la Júpiter no va estar a l’alçada: si la Pires era capaç de donar protagonisme a la mà esquerra en instants de foscor vigorosa en moments del tercer de Beethoven, Pinnock no va trobar una sonoritat adequada per a l’última simfonia de Mozart, i els greus poques vegades es feien presents. El primer moviment va presentar uns aguts que recordaven una fotografia sobreexposada, massa forts, sense qualitat tímbrica, tapant la resta de l’orquestra i sense impuls.
El segon moviment va tornar a oferir alguns instants atmosfèrics dolços, però no memorables. Millor el tercer moviment, amb atenció i cura a la naturalesa dansaire del minuet, i un final de nou excitant amb un quart moviment amb més dinàmiques al servei de la música i una narració vibrant, tot i que comparada amb el Beethoven encara poc detallada i fins i tot una mica buida. Celebrem doncs el talent de Maria João Pires amb un Beethoven de primera categoria i també de Pinnock en un treball conjunt extraordinari amb la pianista.
