La d’Andreu Navarra (Barcelona, 1981) és una de les moltes veus que, des de fa temps, denuncien que el nostre sistema educatiu no funciona i, segons el seu parer, cada nova llei que el regula sembla pensada per tapar o dissimular les dades que evidencien el mals resultats a les aules. Navarra, que és professor de secundària, ha publicat diversos llibres on analitza quins són els problemes que travessa l’educació i de quina manera això es materialitza entre els alumnes. En un dels seus assajos, Prohibido aprender: Un recorrido por las leyes de educación en democracia (Anagrama), explica com els partits polítics han canviat l’educació quan han arribat al govern d’Espanya, sense que això hagi servit «per aprendre més i millor.»
Navarra es mostra contundent en el seu discurs i rebutja la idea d’un sistema educatiu pensat a base de mites, lemes marquetinians i nous paradigmes idealitzats que res tenen a veure amb la realitat de les aules. Sembla bàsic pensar que només qui treballa en un institut sap quin és el seu dia a dia i, per tant, quines són les necessitats de docents i alumnes, quines són les dificultats amb què aquests es troben i de quina manera tot plegat podria millorar perquè, entre altres coses, Espanya deixés d’estar a la cua de molts dels rànquings educatius d’Europa.
L’autor critica que les lleis que canvien la nostra educació es basin en una única interpretació del món i dels recursos didàctics i no es tingui en compte l’opinió dels diversos actors implicats. També rebutja el fet que cada llei arribi com una revolució disruptiva i no pas com una fórmula més inclusiva, i que les anomenades competències s’imposin sacrificant els continguts («els continguts estan demonitzats en el nostre sistema educatiu», assegura). De fet, Navarra afirma que «les metodologies de primària s’estan estenent fins als màsters»
Andreu Navarra.
De tot plegat Navarra fa una lectura també de caràcter social: «educar per a la inconsciència i la banalitat és l’únic recurs que li queda a la nostra societat per evitar que la població es pregunti per la insultant desigualtat que va creixent i cronificant-se.» I hi afegeix: «a aquesta societat de l’abocador li és propi un sistema educatiu banalitzat i buit de sentits possibles.» És a dir, veu en el tractament que es fa de l’educació un engranatge més de les desigualtats socials, reforçades per la política i les dinàmiques del capitalisme.
Navarra, per tant, no limita aquestes qüestions a l’educació, sinó que les amplia a tota una societat que «no sap com dissimular el seu fracàs col·lectiu i s’obstina a dibuixar paradisos que contravenen tota noció de realitat. I no només això, sinó que també s’entesta a legislar per a aquest paradís.» Prohibido aprender és un llibre massa curt -de la col·lecció Nuevos Cuadernos Anagrama-, per aprofundir en tots els aspectes que toca l’autor. Encara que s’entén perfectament tot el que vol exposar, a vegades es troben a faltar més arguments -fins i tot, contraarguments- per reforçar les denúncies que fa.
Al capdavall, l’educació és un tema que hauria d’interessar tothom, però no tots els lectors coneixen el que passa a les aules ni els detalls de cada llei educativa. Segurament ser exhaustiu no era l’objectiu d’aquest breu volum, i aquesta lectura es pot entomar com una invitació a continuar investigant sobre la qüestió. De fet, Navarra convida a llegir altres autors com Gregorio Luri, Marina Garcés o Jean-Claude Michéa. El nostre sistema educatiu reclama veus crítiques com la d’aquests escriptors. L’educació ens ha d’interpel·lar tothom, hauria de formar part d’un debat col·lectiu que anés més enllà de les aules. Aquest interessant llibre estimula aquest debat.
