Una periodista davant la dissolució de la Unió Soviètica

‘Cinco inviernos’ és el retrat íntim que Olga Merino va fer del canvi d’època entre la dissolució de la URSS i la Rússia que va venir després

Júlia Costa / @liujatasco


Aquest magnífic llibre d’Olga Merino, Cinco inviernos (Alfaguara), que aquí s’aparta de la narració, és un d’aquests volums inclassificables, que freguen l’assaig, la crònica periodística i l’evocació històrica i literària. Tinc feblesa per aquest tipus de llibres, n’he llegit d’excel·lents, aquest n’és un. Els cinc hiverns que evoca l’escriptora son aquells en què va viure a Moscou com a corresponsal d’El Periódico. Va ser una època complexa, la que va seguir a l’ensulsiada de la Unió Soviètica, un temps que els esdeveniments posteriors, com sol passar, ens han emboirat i minimitzat.

L’escriptora va arribar a Moscou l’any 1992, aquell de les nostres Olimpíades, tan mitificades i recordades. Va anar prenent notes sobre esdeveniments, persones que va conèixer, situacions diverses les quals, malgrat la misèria i l’angoixa en la qual vivia el país, amb el pas del temps apleguen una inevitable nostàlgia, molt realista i crítica, per altra banda.

Ens explica a fons la tasca de corresponsal de Merino, que sovint li calia fer en condicions precàries, amarades de rutina burocràtica, de perills diversos i de dificultats econòmiques que fan pensar en com tenim mitificada una professió lligada a imatges gairebé de cinema o televisió, que, vista en perspectiva, sembla excitant i envejable.

Merino observa i descriu la gent propera, ens narra la vida quotidiana difícil, de subsistència precària, per a molta gent, en un context decadent, fam, poques oportunitats i poques esperances de canvi. El llibre esdevé un dietari personal poc ortodox i té el gran interès d’explicar-nos els primers anys d’aquell país després de la caiguda del règim soviètic. Tot plegat sumat al domini de l’escriptura i la grapa que mostra l’escriptora, al capdavall el bon periodisme és també literatura de gruix, tot i que aquest tema ha generat en el passat debats i controvèrsies.

 

Olga Merino

 

Olga Merino compta amb excel·lents novel·les: Espuelas de papel (1999), Cenizas rojas (2004) i la més recent, l’extraordinària La forastera (2020). Continua col·laborant com cronista cultural a El Periódico de Catalunya. Cinco inviernos ens immergeix en uns anys difícils que, malauradament, no van evolucionar vers el tipus de societat esperada. La guerra d’Ucraïna dona una nova dimensió a aquest llibre i ens forneix pistes i referències sobre la societat que es congriava.

Merino no sabia rus, va haver de contractar un traductor, i va poder contactar amb alguns dels polítics cabdals del moment. Pel mig, a més, la guerra amb Txetxènia, el cop d’estat de Ieltsin que podia haver estat encara més complex i violent. Passen tantes coses, moltes de les quals imprevisibles o inesperades, que mirar enrere, pel que fa al final de la Rússia comunista, és un bon exercicis de reflexió.

L’autora es mostra com una gran lectora, com una escriptora que creu que encara no ha assolit la categoria ambicionada i que reflexiona sobre la possibilitat d’elaborar una novel·la de gruix. Les moltes lectures efectuades per Merino durant aquella època venen relacionades al final del llibre, ens evoquen autors mítics, clàssics i moderns, i ens en donen a conèixer d’altres.

El llibre ens ofereix retrats i fragments de biografies de personatges diversos, que en algun moment es relacionen amb l’autora. Un llibre excel·lent, molt ben escrit, que sobrepassa els límits dels gèneres convencionals i que ens apropa amb gran humanitat i comprensió a un país que ha patit molt i que no acaba de consolidar una estabilitat per a una gran majoria dels seus habitants. Encara que el sentim relativament lluny, al capdavall, en aquest món tan interrelacionat, tot té a veure amb la nostra personal i petita història.

Categories
LLIBRESPeriodisme
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES