Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El desig de fugida pot aparèixer en qualsevol moment de la vida. La fugida de la llar, de la ciutat on es viu, del lloc de treball, de l’entorn d’amistats o de la fugida de la pròpia vida. La narradora i protagonista de Las frías noches de la infancia (Errata Naturae, amb traducció al castellà de Rafael Carpintero Ortega) viu a diferents ciutats, com París, Istanbul, Berlín o Zuric. Escapa d’una infància, de les nits fredes i a les fosques, i al final troba espai en un hospital psiquiàtric.
Aquesta novel·la de Tezer Özlü (1942-1986) es va publicar originalment el 1980 i va causar polèmica. L’autora, encara que turca de naixement, va morir a Zuric, Suïssa. Quan era una nena, se’n va anar del seu poble a Istanbul, la gran ciutat. Aquest canvi la va marcar, igual que el fet d’haver-se criat a la Turquia musulmana, però també regida pels principis laics d’Atatürk i alhora en un col·legi de monges catòliques. Entre el 1967 i el 1972, és ingressada en un hospital psiquiàtric, i el naixement de la seva filla, per sort, la mantindrà a lloc. Mor amb quaranta-tres anys allunyada del seu país natal.
La novel·la comença amb descripcions de la rutina, la família i l’entorn de la llar. Això va acompanyat per breus reflexions al voltant de temes com el sentit de la vida o la religió, i així avança en el relat de la vida. La narradora es pregunta si Déu existeix i es convenç que no pot ser així. Així i tot, diu que la paraula que més vegades ha pogut pronunciar a la seva vida la seva àvia va ser aquesta, «Déu.» Es lamenta de la rutina disciplinària i gairebé marcial a què va ser sotmesa per part del seu pare, que contrasta amb les seves ganes de veure món i d’experimentar, que es van veure minvades.
Tezer Özlü.
Les alegries de la vida que li arriben a Özlü són solapades pel diagnòstic maníac-depressiu que rep, pel qual és internada diverses vegades a hospitals psiquiàtrics i és sotmesa a electroxoc. Sent aquest desencís des de petita, pel seu entorn i «per la vida que ens espera i que pretenen que comprenguem.» El seu barri brut i la seva vida miserable reflecteixen més la literatura russa que el cinema nord-americà, assegura, i hi ha de sobreviure. No obstant això, no deixa de pensar que el món és una altra cosa que va més enllà del que li han ensenyat que és.
Aquesta novel·la parla sobre la incomprensió, el desarrelament i l’exili interior. També sobre l’amor, sobre com veiem els altres, com ens ensenyen a estimar i tractar la resta o suportar la solitud. A l’autora l’obsessiona la idea de la mort i no pot parar de pensar a matar-se. També suposa una crítica als hospitals psiquiàtrics i a la violència política, mentre que exalça els moments de felicitat. Es tracta d’una obra basada en fets reals en què la narradora exposa els seus esdeveniments vitals i canalitza les emocions que li van suposar.
Hi ha, al llibre, molts moments tristos, però bellíssims, l’escriptura sembla desesperançada i sense il·lusió, com si ja estigués tot perdut. El desencís profundíssim s’entrellaça amb aquestes ganes de fugir i formen un artefacte explosiu. «Només m’agradaria… anar-me’n, anar-me’n, anar-me’n, anar-me’n, anar-me’n, sempre», assegura. L’ingrés al psiquiàtric es produeix amb vint-i-quatre anys, allà perdrà emocions, la sensibilitat, la llibertat i la seva audàcia de pensament. Las frías noches de la infancia és una de les obres més colpidores que he llegit.
