La història que explica la pel·lícula argentina El suplente, que va passar molt desapercebuda per les sales de cinema i ara es pot trobar a Netflix, és una d’aquelles que hem vist massa vegades a la televisió. El protagonista és un professor substitut que arriba a un institut d’aquells complicats, amb alumnes que estan per tot menys per estudiar. Ell, que evidentment és professor de literatura (per no abandonar els clixés) comença parlant de poesia a l’aula i, és clar, ningú li fa cas. Lluny de llençar la tovallola, aquest docent (Juan Minujín), que sembla que tot just s’estrena en la professió, decideix continuar i, com no podia ser de cap altra manera, canviarà la vida d’alguns d’aquests joves sense futur.
En aquesta història es creuarà una trama criminal, amb narcotraficants pel mig, i aquest professor farà de tot plegat una qüestió més aviat personal. Com que això ja ho hem vist altres vegades, costa entrar en el joc de la pel·lícula, essencialment perquè no hi ha cap sorpresa inesperada en l’argument. Allò que havia de passar passa, la llista de llocs comuns d’aquest tipus d’històries és completa: un exemple és l’escena en què el protagonista recorre els carrers d’un barri marginal dels afores de Buenos Aires per parlar amb els pares d’una alumna que han decidit allunyar la seva filla de les aules.
Aquest professor-salvador sembla viure un moment de crisi personal, està separat de la seva esposa, qui ja ha començat una nova relació. Amb ella comparteix la custòdia de la seva filla, personatge que interpreta Renata Lerman (filla del director de la pel·lícula) i pel qual va ser premiada al Festival de Cinema de Sant Sebastià, encara que el seu paper no em sembla especialment rellevant a la pel·lícula. Així, el docent mira de trobar un nou lloc al món, obrir noves portes que el facin sentir realitzat, sense abandonar la seva passió per la literatura.
La pel·lícula, dirigida per Diego Lerman i amb guió d’ell mateix, a més de Luciana De Mello i María Meira, és tan previsible que fins i tot es fa avorrida en la part final, amb un desenllaç una mica ensucrat (per no liquidar cap previsibilitat). No sé si podem parlar d’una mena de subgènere aquest de les històries que barregen educació, violència, marginalitat i salvació, però si és així, penso que val la pena innovar els arguments i no explicar el que ja ens han explicat abans.
