Ara que el director basc Víctor Erice (Carranza, Biscaia, 1940) torna a la pantalla gran amb Cerrar los ojos, es parla de nou de les seves pel·lícules anteriors, les quals han esdevingut clàssics del cinema espanyol, especialment El espíritu de la colmena i El sur. De fet, Netflix les ha inclòs al seu catàleg, així que es pot aprofitar per fer una capbussada en l’univers cinematogràfic d’aquest director que molts cinèfils consideren de culte. El espíritu de la colmena (1973) va ser el seu primer llargmetratge de ficció, abans havia fet diversus curts. L’estrena de Cerrar los ojos, doncs, coincideix amb el cinquantè aniversari de la seva obra més celebrada i amb el quarantè aniversari d’El sur.
El espíritu de la colmena ens trasllada als anys quaranta, en plena postguerra, i ens situa en un petit poble de Segòvia, Hoyuelos, on una família aparentment ben avinguda viu governada per uns fantasmes que la pel·lícula només arriba a insinuar-nos. La mare, interpretada per Teresa Gimpera, escriu cartes a un amant que va marxar a causa de la guerra i del qual ja no rep resposta. Segurament, aquest amor la mantenia amb certa il·lusió. S’intueix que encara s’estima el seu marit, Fernando (interpretat per Fernando Fernán Gómez), però amb ell té una vida més aviat grisa. En una de les escenes, quan ell, de nit, entra a dormir, ella, que ja és al llit, es fa l’adormida. I ell sovint s’adorm mentre escriu llargues i profundes reflexions que el deixen esgotat.
És una família de derrotats per la guerra, com també ho serà el pare de la família de la pel·lícula El sur. Potser Fernando no ha digerit la derrota o no acaba de trobar el seu lloc en una societat que ja no és la seva. Escriure és la seva via d’escapament, una mena d’exili interior que només trenca quan surt amb les seves filles a buscar bolets. De fet, la mare, Teresa, es comporta d’una manera similar, i el seu autoexili només es veu alterat quan arriba una nova pel·lícula al cinema del poble, El Doctor Frankenstein, i va amb les seves filles a veure-la.
El fet de veure aquesta pel·lícula, però, a qui més sacseja és a la filla petita, Ana (Ana Torrent), sobretot quan la seva germana gran, Isabel (Isabel Tellería) li assegura que sap on viu el monstre, molt a prop de casa seva. A partir d’aquí, Ana viu pendent de trobar Frankenstein, confon completament la realitat i la ficció. Fa un seguit de viatges a una casa abandonada, esperant veure el personatge de la pel·lícula, però, en una d’aquestes anades, a qui veu és a un maqui ferit. Potser creu que té alguna cosa a veure amb Frankenstein o potser no, però intenta ajudar-lo.
A El espíritu de la colmena hi ha més silencis que diàlegs, uns silencis llargs, densos, profundament reveladors. Els membres de la família protagonista semblen tenir poca cosa a dir, després de la guerra, i només els silencis es trenquen per la curiositat de l’Ana, l’única que encara pot fugir de l’ambient una mica opriment del poble, i ho pot fer gràcies a la fantasia, a la seva imaginació. Fins i tot Isabel, la seva germana, sembla haver perdut ja la seva capacitat de creure en històries, però encara pot inventar-se-les.
El espíritu de la colmena és el retrat d’una època, d’una família derrotada amb poques esperances d’aixecar-se de nou. A la pel·lícula veiem pocs espais diferents, els que són oberts són camins plens de fang o cases velles, i els interiors són, essencialment, la llar familiar, la sala de cinema i l’escola on van les dues germanes, on una mestra els ensenya lliçons d’anatomia amb un ninot a qui anomenen Don José, un home a qui han de dotar d’ulls, cor i pulmons per poder viure, una mica com Frankenstein. Aquesta és sovint considerada com una de les millors pel·lícules de la història del cinema espanyol, a mi em recorda molt l’estil del director hongarès Béla Tarr, penso que hi ha alguns punts comuns. Tant Erice com Tarr aborden grans cataclismes existencials des del silenci, personatges introspectius, imatges estàtiques i uns paisatges desolats. Pura poesia visual.
