El sur és el segon llargmetratge que va rodar Víctor Erice (Carranza, Biscaia, 1940), ho va fer el 1983, deu anys després de la seva primera gran pel·lícula, El espíritu de la colmena. L’argument gira al voltant d’una família formada per un matrimoni i una filla que s’instal·la en una ciutat indeterminada del nord d’Espanya per tal que el pare pugui tenir una feina estable. Aquest personatge és Agustín, interpretat per l’actor Omero Antonutti, un metge ple de silencis i misteris, una persona aparentment derrotada que mira de tirar endavant com pot. Aquests són trets que ens remeten als neguits interns dels personatges d’El espíritu de la colmena, també amarats de silencis, però a El sur tenim una mica més d’informació d’aquesta angoixa vital que dominen la vida d’Agustín.
És gràcies a la seva filla, Estrella, que anem entenent la personalitat d’aquest pare abstret, que sembla viure en una mena de nostàlgia perpètua, consumit per una derrota de la qual no sap sortir-se’n. Sabem que la Guerra Civil va obrir una ferida entre ell i el seu pare, cadascú defensava un bàndol i el d’Agustín va ser el perdedor. Ja no es parlen i el metge no vol saber res de tornar al sud, on va créixer. Però la curiositat d’Estrella (interpretada, quan és una nena, per Sonsoles Aranguren, i quan és una adolescent per Icíar Bollain) fa que el coneguem el dolor del seu pare. Al sud va deixar enrere una altra persona, de la qual no ha parlat mai, però que fa que visqui entristit, en un sentiment entre la culpa i el penediment.
Tal com va fer amb El espíritu de la colmena, Erice utilitza els personatges infantils, dotats d’una irrenunciable curiositat, per evidenciar aquests silencis i aquestes ferides del món adult. El lloc on fixa la residència Agustín amb la seva família és una casa gran als afores d’una ciutat de províncies, al voltant de la qual hi ha paisatges i camins solitaris, cosa que ens remet també, en certa manera, a la seva anterior pel·lícula. El sur no és només el retrat d’un home ple de misteri que no es deixa conèixer per la seva filla, és també una mirada als efectes que el pas del temps provoquen en el nostre estat d’ànim, especialment si vivim ancorats al passat.
A El sur veiem Estrella fer-se una adolescent, veiem passar les estacions, però Agustín segueix en el mateix punt que al principi de la pel·lícula. Fins i tot fa coses tan estranyes com desaparèixer temporalment, una absència que no sembla alterar del tot la seva esposa, acostumada o resignada al caràcter d’ell. La pel·lícula està basada en un relat de l’escriptora extremenya Adela García Morales, llavors parella del director. El sur havia de tenir una segona part, que el productor, Elías Querejeta, va interrompre per manca de finançament i la història es va quedar tal qual la coneixem ara, un relat poderós i colpidor que ens atrapa en les xarxes d’una derrota que, en el fons, tots temem compartir.
