Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
El juny de 1944, Mainou, el protagonista d’El soldado de porcelana, de Mathias Malzieu (Reservoir Books, amb traducció al castellà de Robert Juan-Cantavella), és enviat a la regió de Lorena. La seva mare acaba de morir donant a llum i el seu pare ha d’anar a lluitar al front, així que és traslladat cap a l’altra banda de la línia de demarcació amb la seva àvia i els seus oncles amagat en un sac. Allà, Mainou intenta evadir-se de la Segona Guerra Mundial a través de la imaginació mentre conviu amb uns familiars que no coneix.
Aquesta novel·la, inspirada en el pare de l’autor, transcorre des del 3 de juny del 1944 fins al 14 de maig del 1945 en forma de diari del protagonista, que té nou anys a l’inici de la novel·la. Durant la seva estada a Lorena, Mainou intentarà reviure els records de la seva família i superar la fi de la seva infantesa plena les penúries, misèria i por, a més d’haver de digerir el xoc emocional per la pèrdua de la seva mare i de la seva germana, així com l’absència del seu pare. D’aquesta manera, s’adonarà que els fantasmes que més por fan i més turmenten no porten llençols blancs, sinó que van amagats a la nostra memòria.
Mainou es pregunta si la mort és per sempre i quant dura un «aramateix», que és el que el seu pare li va dir que trigaria a tornar de la guerra i retrobar-s’hi. Reconeix ser un nen amb l’alegria rovellada i amb la tristesa adormint els seus nervis. «Em sento com una espelma a la mercè del vent. Quan m’encenc, m’apago», diu. Per sentir menys tristesa, un personatge recomana a Mainou que amb la imaginació transformi la realitat, però que no l’abandoni. Tot i això, el protagonista reconeix: «El més segur és que no aconsegueixi acostumar-m’hi fins que també jo hagi mort.»
Mathias Malzieu en una fotografia de Patricia Tena.
A la casa on viu ara, es mostra un ampli ventall de vides, totes patint els bombardejos i cadascuna bategant a un ritme diferent, amb uns interessos, unes il·lusions i una maleta invisible de traumes a sobre. Hi ha la seva àvia, la figura d’autoritat, encara que sense ser estricta; la tia, que manté una figura de racionalitat segons preceptes religiosos; i l’oncle, que s’entrega a les il·lusions i als somnis. La tieta no pensa per si mateixa ni explora les coses més enllà, mentre que l’oncle sí, i dedica temps a la poesia i la imaginació per mantenir-se assenyat.
Per sobre de tots ells, per a Mainou, hi ha la seva mare, al cel, i el seu pare, com un soldat de porcellana que no té por del combat i que lluita malgrat rebre tants cops i mai no es trenca. La mort de la seva mare i la fe religiosa de la seva tieta fan que Mainou es plantegi debats de tema diví com l’existència de Déu, de qui desconfia. En aquestes pàgines, escrites amb gran lirisme i bellesa, els temes que destaquen, però, són la infància, la paternitat i l’admiració d’un fill cap als pares. És una història d’amor a la mare, a qui Mainou es dirigeix al diari, i al seu pare, però sobretot és un cant a la imaginació ia l’art de l’escriptura per oblidar i sentir-se millor.
Crec que Malzieu aconsegueix copsar la mirada d’un nen de manera perfecta. Imprimeix en aquest llibre una escriptura de molta tendresa i, malgrat les desgràcies, també introdueix píndoles d’humor. Aquesta és una història tan trista com bella per les emocions que aconsegueix generar al lector i la senzillesa amb què exposa els sentiments més purs i profunds en un dels contextos històrics més difícils per a la humanitat.
