Maite Alay i Suárez (Barcelona, 1954-2023) es va llicenciar en Psicologia i tenia un Màster en Cultura i Societat de l’Àsia Oriental. Professora d’anglès, va ser una lectora voraç que va compaginar sempre la seva afició literària amb una dedicació plena a l’ensenyament. Salvador Balcells i Vilà (l’Espluga de Francolí, 1946) ha estat llibreter i gestor cultural, entre altres professions. És conegut per les novel·les policíaques de la sèrie del sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa, i també té dues novel·les històriques i detectivesques ambientades a la segona meitat del segle XIX.
Retorn a Fukushima. Com si la mort et fos aliena (Voliana Edicions) és l’obra que han escrit a quatre mans. Una novel·la ambientada en els dies previs i posteriors al terratrèmol, el tsunami i el desastre nuclear de Fukushima, que es mou entre el llibre de viatges i la literatura de gènere negre. La història gira al voltant d’un reporter català autònom, gran admirador del poeta Matsuo Basho. Aquest arriba a Tòquio dies abans de la tragèdia esmentada. A més de la feina que va a fer com a reporter, vol investigar sobre la recent desaparició d’una turista valenciana al Japó.
La novel·la Retorn a Fukushima està escrita a quatre mans amb la seva companya Maite Alay. És el primer cop que treballa en coautoria.
Sí, és el primer cop. I ha estat una experiència gratificant. No sé com ho fan els que s’hi dediquen habitualment, però en el nostre cas va ser la Maite qui va escriure, en solitari, la primera versió de la novel·la. Després me la va passar a mi perquè hi fes tots els canvis, retocs i afegits que cregués oportuns. I la tercera etapa va ser conjunta, per acabar-ho de polir. Per desgràcia no podrem repetir l’experiència, perquè ella va morir quan el llibre era a impremta.
Ho lamento.
Estic convençut que hem perdut una gran escriptora.
La novel·la ens porta a Fukushima. D’on ve aquest interès pel Japó?
Ve per raons familiars. La Maite Alay i jo hi hem estat diverses vegades perquè tenim el fill establert al Japó, on ha creat la seva família. Hem recorregut el país de nord a sud. I quan no viatjàvem, la Maite, que intel·lectualment sempre ha estat al màxim nivell, es va treure la llicenciatura d’estudis d’Àsia Oriental de la UOC. I després, encara, un màster en cultura i societat japonesa. De fet, les diferències culturals entre nosaltres i el Japó, tot i ser un país de moda, són bastant impenetrables. Només estudiant-lo a fons, fent-ne tota la immersió possible i llegint molts llibres d’autors japonesos, t’hi pots arribar a endinsar.
Per què van decidir que l’època fos els dies previs i posteriors al terrible desastre de Fukushima?
Volíem que la trama d’intriga estigués ambientada en la geografia d’un desastre. Japó. Donat que està sobre una falla geològica, és propens a les catàstrofes naturals, com ara terratrèmols, tsunamis, erupcions volcàniques… També tifons. I, històricament, ha patit pandèmies terribles, la majoria procedents de la Xina. Possiblement per això eviten tant com poden el contacte físic.
Sí, aquest aspecte del refús al contacte físic apareix en alguna ocasió. Continuï, si us plau.
Vam triar el desastre de Fukushima perquè, a banda de ser el més recent, ens permetia recórrer uns indrets on nosaltres havíem estat, cap al nord profund dels poemes de Basho. I també, és clar, per denunciar una catàstrofe, la de la central nuclear, que va tornar a posar en evidència, després de Txernòbil, l’enorme perill present i futur d’aquesta mena d’instal·lacions.
En realitat aquesta tragèdia -el terratrèmol, el tsunami, i la catàstrofe de la central nuclear- no prenen protagonisme i més aviat actuen com a teló de fons o marc històric.
Exacte. Aquesta era la intenció. Crear un ambient determinat, de confusió i improvisació, en què qualsevol cosa fos possible. Fins i tot que algun agosarat, com si visqués al marge, es dediqués a fer experiments inversemblants.
Aquest esment als experiments inversemblants em recorda una sensació curiosa de la lectura de la novel·la: l’inici sembla un interessant i amè llibre de viatges, però a poc a poc aquesta sensació va derivant cap a una trama de misteri.
El terratrèmol, que origina els desastres posteriors i condiciona la trama principal de la novel·la, no te’l trobes fins després d’haver llegit més de cinquanta pàgines. Per això pot donar aquesta sensació. Ens va semblar necessari que fos així, fer aquest recorregut previ per ciutats, temples, menjars, cerimònies, etcètera, perquè tot el que en la novel·la s’aprofundeix posteriorment, en les formes de vida i de mort, en les tradicions i en les contradiccions japoneses, costaria més d’entendre si abans no has fet una petita immersió en els paisatges i costums del país.
Salvador Balcells i Maite Alay en una foto d’Anton Veciana.
Parlem del reporter de la novel·la. El camí que duu a terme per terres japoneses és també un viatge cap endins?
Cap endins i cap al seu destí, condicionat per la tragèdia i per tot el que passa al seu voltant, que afectarà la seva vida futura. De fet, el mateix protagonista, a la introducció en primera persona, qualifica també el seu escrit com un viatge interior.
Entenc.
Només els periodistes com cal, de raça, que dirien alguns, s’acosten a les zones de perill i fugen de la comoditat d’enviar cròniques des d’un lloc segur. I el fet que aquest sigui autònom vol ser també una denúncia de la precarietat en què actualment treballa bona part de la professió.
Sí, la crítica i la denúncia hi són. Tornant a la importància de la cultura japonesa en aquesta obra, una de les qüestions que ens aporta és el tema de la mort. Això ja se’ns avança en el subtítol de la novel·la. Però més que parlar de la mort, la seva novel·la ens exposa el culte a la mort, les diferents maneres d’entendre el suïcidi…
Hi ha algunes coses del Japó que ens criden especialment l’atenció. Una d’elles és el suïcidi ritual. Per exemple, per salvar l’honor en cas de derrota (l’harakiri) o per defensar el país i l’emperador (un kamikaze). El fet que llevar-se la vida hagi estat ben vist històricament fa que encara ara sigui una pràctica força estesa, sovint creant grans trasbalsos, com quan algú es tira al tren en hora punta o un grup de joves decideixen morir junts. De fet, el pecat, la culpa o el penediment, en el sentit judeocristià, allí no existeixen. Tot això està relacionat amb una curiosa pràctica de les dues religions predominants, sintoisme i budisme, que es complementen i et pots trobar que les mateixes persones practiquen una o altra segons l’ocasió. I també en la creença en fantasmes i esperits.
És interessant i alhora complex.
Per entendre mínimament el Japó hem de remuntar-nos a la seva geografia i la seva història. L’aïllament ha fet que les influències externes no hi hagin arribat fins a temps recents i per aquest motiu s’han mantingut molt vives les tradicions, ara barrejades i en curiosa harmonia amb la modernitat.
També m’ha semblat entreveure un cert homenatge a la seva literatura, i no em refereixo només al fet d’esmentar algun escriptor nipó, sinó que Retorn a Fukushima conté alguns dels elements més característics de les novel·les japoneses: aquest surrealisme tan especial, o el tel de tristesa i nostàlgia…
Això suposo que és conseqüència de les nostres lectures, que per força ens havien d’influir. Especialment a la Maite, que de feia molts anys va començar a llegir autors japonesos traduïts. Tants anys com feia que el fill, de molt jove i influït pel manga de Bola de Drac, va començar a estudiar japonès. Jo em vaig incorporar a aquelles lectures molt més tard.
Per acabar voldria ressaltar que la trama de Retorn a Fukushima se sosté sobre una arquitectura de novel·la de misteri o policíaca. Com serà la seva pròxima novel·la? Tornarà al gènere negre?
Després d’uns mesos aturat i amb poques ganes de fer res, ara he acabat una novel·la que tenia al calaix. És històrica i detectivesca i està ambientada a Barcelona el 1880. Un any molt interessant, per cert. I també tinc a la meitat la setena novel·la de la sèrie del sotsinspector Emili Espinosa. O, més ben dit, la segona de la seva successora, la sergent Pilar Surroca. Perquè a Espinosa, aquest mosso d’esquadra valencià procedent de la Guàrdia Civil i amb dues filles independentistes, l’acabo de jubilar.
