Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Cada persona té un record dels fets del passat que, encara que els comparteixi amb algú, no acaben de ser expressats tal com van succeir. Això li passa a Wade, el protagonista de la novel·la Idaho, d’Emily Ruskovich (Idaho, 1986). El 1995, ell va al bosc a recollir llenya acompanyat de la seva dona i les seves dues filles, quan passa una tragèdia que marcarà la família per sempre. El 2004, Wade ja mostra signes de demència, així que la seva segona esposa, Ann, intenta reconstruir què va passar aquell dia iniciant un viatge per la memòria i els traumes d’ell.
Idaho (Les Hores en català amb traducció d’Àfrica Rubiés Mirabet i Random House en castellà amb traducció d’Antonia Martín) es construeix a partir de diversos salts en el temps i d’una reflexió sobre com viure amb allò incomprensible i digerir i amagar allò que no volem reviure. Wade oblida certes coses, potser aquelles que li resulten més doloroses, però recorda d’altres més intranscendents. Aquesta memòria selectiva actua com un mecanisme de defensa contra el dolor. Mentrestant, Ann vol recuperar aquests records que Wade va oblidant. Ella intenta ajustar-se a la desmemòria de Wade mentre medita sobre el lloc que ocupem al món.
Emily Ruskovich.
La cerca de respostes pot fer que trobem allò que en realitat no volem veure o saber. Tot i això, Ann intenta aquesta reconstrucció a partir de petits objectes personals de la casa. Les flors de plàstic, per exemple, representen l’intent d’adornar una estança per fer-la més harmoniosa i agradable quan, en realitat, fan sensació de decadència. Per això, Idaho també és una història sobre la intimitat que compartim en conviure amb altres, els llaços que es creen, però també la nostàlgia que es va creant.
Ann desitjaria que, de vegades, Wade recordés el seu patiment perquè pensa que això és millor que l’oblit. Wade ha perdut éssers estimats, i també el record d’haver-los perdut, però no ha desaparegut el sentiment de pèrdua. Al final, cal preguntar-se si la fredor és preferible a la vulnerabilitat, i si la crueltat és millor que la covardia. Pel que fa a la memòria, el rastre hi és fins i tot quan s’ha perdut.
Tot i que Idaho és la història d’una tragèdia, també és entendridora. No és una novel·la sobre la investigació del mòbil d’uns fets, sinó sobre l’assimilació d?un succés i la capacitat de reconstruir-se. Crec que l’autora intenta escriure amb tant de lirisme i de bellesa que de vegades abusa d’escenes, al meu entendre, prescindibles, i l’obra pateix de certa densitat. Al final, sembla convertir-se en un bosc tan espès com aquell en què passa la tragèdia sobre la qual gira.
