El dies de l’ànima

Adrià Allande G. / @adriaallandeg

«El meu nom és Timandra i soc una hetera», afirma la protagonista a la primera pàgina de la novel·la d’en Theodor Kallifatides, publicada a Galaxia Gutenberg amb traducció al català de Montserrat Camps i al castellà de Carmen Vilela. Tanmateix, com és habitual, l’afirmació no és més que una utopia del llenguatge, ja que en la novel·la, així com en l’obra completa, l’escriptor grec es dedica a qüestionar i a interrogar el significat del que anomenem com a identitat humana. És a dir, si n’hi ha una de sola o, al contrari, resulta ser una multiplicitat contínua, desbocada i amalgamada… I no és estrany que ho faci, pel fet que l’autor mateix, en la seva condició d’immigrant, va poder experimentar com la personalitat canvia i es desdobla segons el lloc on es troba i la llengua en la qual s’estima.

Timandra és una hetera, una mena de prostituta, perquè la seva mare ho era, però, tot i això, n’està orgullosa, i si hagués de tornar a néixer, sens dubte escolliria seguir el mateix camí. Ara bé, no malinterpretem que darrere de la protagonista hi ha una apologia de la prostitució, ja que no ens hem d’acostar al concepte d’hetera des de la nostra parcialitat, sinó des de la perspectiva de la protagonista i el seu temps. O, si més no, potser amb la necessitat de matissar-ho, des de la imaginació popular del seu temps.

Així bé, ser hetera no resulta ser tan sols un objecte hedònic, sinó que significa ser poetessa del cos, el desig i la vida, ja que no hi ha vida sense el plaer. És, doncs, una professió pròpiament dionisíaca, ditiràmbica i oberta com una celebració, a més de ser més sacra del que podem arribar a pensar. Pel fet que, si no és en l’orgasme, on pensem poder trobar a Déu? Perquè, tal com diu l’estimat de la protagonista, Alcibíades, dintre el seu llit, sota els llençols i prop del nu, qualsevol se n’oblida del bé i del mal.

L’autor, doncs, ens situa en el temps de l’antiga Grècia -un tema sovint present en la seva obra- i, per tant, tal com es manté en el nostre imaginari, en els dies de l’acròpolis, les túniques blanques, el pas lent i el raïm. Però, sobretot, en el temps en què l’home es preguntava l’únic que pot prevaldre dels nostres dies, i que no és altre que els interrogants que es troben en el centre de nosaltres mateixos.

Theodor Kallifatides.

Per aquesta raó, és a dir, amb l’objectiu de fer present aquest centre, intimitat i pòsit, l’autor presenta dos personatges que es contraposen i, alhora, es complementen en una sola figura, tal com succeeix amb el nostre interior. O, dit d’una altra manera, aquest fet o expressió de carácter filosòfic, és el diàleg entre contraris que es produeix a partir del cos i l’ànima, i el seguit que s’en deriven, com el desig i la moral, la justícia i el plaer, així com entre tants d’altres. D’aquesta manera, en aquesta dialèctica present en l’obra, l’escriptor grec fa servir, d’una banda, la figura de Sòcrates i la defensa de l’ànima, i, d’altra banda, la d’Alcibíades i la bellesa, l’erotisme i la sensualitat. I en aquests dos personatges, a partir dels seus diàlegs, amistat i desacord, es desperta el centre de l’obra.

Però, d’altra banda, Alcibíades, a més de ser la cara contrària i, alhora, complementària d’en Sòcrates, és al mateix temps i per damunt de tot, l’amant i el desig de la Timandra, la nostra protagonista. I, en acabar les nits de passió, tan bon punt el cos reposa, cansat i satisfet, l’ànima s’obre, plena i exultant, per debatre el pensament de Sòcrates, així com les guerres i la mitjania de la vida, els seus infortunis i crepuscles. Són precisament aquests instants, durant el repòs dels dos enamorats, on el llibre adquireix una magnitud panteística. Ara bé, no només per la veu d’Alcibíades, sinó, i encara més, per la presència i la resposta silenciosa de Timandra; sempre a partir del gest de qui mira sense entendre, però que, alhora, compren fins al moll de l’os. Perquè, tal com diu la protagonista, en el cos i el seu sentir, en la gravetat de les mirades i les olors, potser, es troba tota resposta a aquests maldecaps.

Theodor Kallifatides, en qualsevol cas, dibuixa el diàleg filosòfic per antonomàsia, és a dir, entre el cos i l’ànima, però amb la diferència i incursió del rostre i la figura de Timandra. Unificant el diàleg en una simfonia infantil i alegre, com el riu en què Siddartha, en la novel·la de Herman Hesse, acaba per copsar el sentit dels nostres interrogants. Una obra que, ben segur, per qui s’aventuri a llegir-la, la recordarà com una batalla corporal, espiritual, animal i amb el component, just i moderat, sense histrionisme ni presumptuositats, de filosofia i vida com única resposta… Si és que hi ha resposta, és clar.