Eduardo Suárez Fernández-Miranda
Mónica Ojeda (Guayaquil, 1988) s’ha convertit, aquests anys, en una de les més prestigioses narradores llatinoamericanes. Màster en Creació Literària i en Teoria i Crítica de la Cultura, ha estat professora de Literatura a la Universitat Catòlica de Santiago de Guayaquil. És autora de les novel·les La desfiguración Silva (2015), Nefando (2016) i Mandíbula (2018), i dels llibres de relats Caninos (2017) i Las voladoras (2020), el seu darrer llibre fins ara. Conversem amb l’escriptora equatoriana, propietària d’una veu narrativa poderosa.
El seu llibre de contes Las voladoras s’adscriu dins de l’anomenat gòtic andí. Quines característiques té aquesta regió perquè es pugui vincular amb la literatura gòtica?
El gòtic andí és una manera de pensar la por en una determinada geografia, amb la seva historicitat, tradicions, mites, paisatges. Cada societat té la seva pròpia manera de témer. Això està modelat per les marques que la història ha deixat a cada poble. Per exemple, és difícil pensar en el terror dels Estats Units sense tornar a les matances escolars i a l’horror racial. La història dels Estats Units ens parla de persones linxades per ser negres, nens que porten armes a l’escola.
I als Andes?
Als Andes el terror també té la seva pròpia història: hi ha terror racial, hi ha mites colonials al voltant de la por a l’incest, però també pors contemporànies que tenen a veure amb la violència amagada, com la que succeeix dins de les cases, la que es posa sobre el cos de les dones i que passa en l’espai privat i en el públic. Fer gòtic andí o rioplatenc és investigar quines són les pors de les nostres societats i d’on venen. És investigar què ens explica allò que temem.
El llibre es va publicar a l’editorial Páginas de Espuma, on comparteix catàleg amb Samanta Schweblin, Guadalupe Nettel i Liliana Colanzi. Són escriptores d’Equador, Argentina, Mèxic i Bolívia. Creu que hi ha trets comuns en la seva literatura?
Sí, crec que totes ens preocupem per allò amagat, allò que no es veu del tot bé i que amb l’escriptura es toca i s’intueix conservant el seu misteri. Tenim estètiques i temes molt diferents, però m’atreviria a dir que això ens uneix.
A Slasher, un dels contes del llibre, escriu: «ella disfrutaba escarbando en el horror de los demás, asustándolos para verlos encogidos, diminutos muy adentro de sus sombras.» Què té la por que és tan atractiva per a la literatura?
Normalment no ens preguntem què té d’atractiu l’amor a la literatura, assumim que és atractiu perquè tots estimem. La resposta és la mateixa amb la por: és atractiva perquè tots temem, i temem perquè som vius, som fràgils i morirem. A la por hi ha les preguntes filosòfiques més importants que un ésser humà es fa respecte a la seva identitat i al seu lloc al món.
Cert.
La por és una emoció que ens determina, que ens paralitza i alhora ens impulsa, i la literatura és un dels tants espais on podem pensar sobre el que és ser un ésser humà. La por és una emoció misteriosa i no importa quant escriguem sobre ella, sempre estarem temptejant a la foscor.
Creu que el conte, amb projectes editorials com el de Páginas de Espuma, està aconseguint el reconeixement que es mereix?
Sí, sens dubte. La tasca que fan les editorials que es dediquen al conte, o que ho treballen juntament amb altres gèneres, és immensa. Són motors de difusió i permeten que els lectors tinguin llibres de relats meravellosos a l’abast de la mà.
A l’editorial Candaya, que aplega un catàleg molt interessant amb noms ja consagrats que venen d’Amèrica Llatina, ha publicat dues novel·les, Nefando (2016) i Mandíbula (2018).
Vaig conèixer Candaya mentre era una estudiant a Barcelona i, com jo estava estudiant al Màster de Creació Literària de la UPF, i ells tenien un pla de publicar els millors relats dels darrers anys d’aquest màster (parlem del 2011), van escollir el meu. Així va començar la nostra relació. Després els vaig enviar el manuscrit i els va interessar.
Mandíbula és una història de crueltat, violència i relacions perverses entre dones. Per a vostè el llenguatge és un fi més que un instrument. Fa servir la crueltat, la violència i la perversió, perquè aquest llenguatge ens arribi amb tota la seva força?
En literatura, ni la paraula ni els temes no són instruments, així que no, no utilitzo la crueltat ni la violència ni la perversió. Per a mi, l’escriptura és un exercici de pensament, i el pensament és emocionant, així com l’emoció dinamita l’acte meravellós de pensar. No hi ha res desafiant a pensar allò que és fàcil, així que el meu cap tendeix a anar per territoris foscos. Això sí, no veig la foscor com un lloc hostil a l’escriptura: la nit de l’escriptura és amable, al meu entendre. Penso molt en la por, la violència i els desitjos prohibits, i el llenguatge és un cos que es veu afectat per aquestes coses. Cada escriptora té les seves obsessions, suposo, i potser les meves siguin aquestes.
A Nefando tenim uns joves estudiants que comparteixen pis a Barcelona, els quals tenen habitacions convertides en camps de batalles personals. Com va sorgir aquesta novel·la?
És una novel·la que tracta d’una cosa molt real: el desig i la seva relació amb la violència, cosa que som capaços de fer-los a altres, la identitat pel que fa al desig, l’horror pel que fa al desig. I aborda els abusos als nens, però també el desig infantil. Va sobretot d’això. Jo crec que és la meva novel·la més fosca, la més difícil.
Publicar a Espanya ha facilitat que la seva obra hagi estat traduïda?
Ara mateix no cal publicar a Espanya perquè la teva obra sigui traduïda, però sí que és cert que encara has de passar per allà, i això és una cosa que hauria de canviar. És a dir, pots començar publicant al teu país i, si al teu llibre li va bé, el més normal és que s’acabi publicant en altres països llatinoamericans i a Espanya. Després arriben les traduccions, si és que arriben. Però insisteixo: no és que un publiqui a Espanya i que per això les traduccions surtin.
Entenc.
Hi ha molts autors i autores que publiquen a Espanya i no han estat traduïts, una cosa no implica l’altra. Els mecanismes són més complexos. Té més a veure amb com li vagi al teu llibre mercantilment parlant, o en si el teu llibre ha tingut la sort de trobar una xarxa on el que importi sigui la qualitat literària i no els números. I això pot passar publicant a Espanya o a Llatinoamèrica.
Què ens pots explicar sobre Mónica Ojeda, perquè puguem conèixer-la millor?
M’agrada penjar màscares a les parets de casa meva. M’agraden també els animals, les figures d’animals en miniatura, els cocodrils i els volcans. Adoro llegir els Red Hand Files de Nick Cave i, per descomptat, adoro Nick Cave, gran sacerdot de la música. Ritualitzo l’escriptura i jugo a la PS4.
