Aquesta exhaustiva biografia de Francesc Cambó és la més completa publicada fins ara. El personatge, complex, controvertit, misteriós en alguns aspectes, admirat i bescantat, és avui poc conegut per les noves generacions, més enllà dels molt encuriosits o dels sectors lligats a la Història Contemporània. Per això es cau, al seu entorn, en un munt de tòpics que en simplifiquen la complexitat. Com passa en molts casos amb aquest tipus de biografies, excel·lents en molts aspectes, van dirigides més aviats als ja iniciats, als experts, però potser no aconsegueixen connectar amb un públic eclèctic, generalista, com passa amb altres, les més paradigmàtiques de les quals serien les de Stefan Zweig. Tot i que la divulgació dirigida al gran públic, per acurada que sigui, també té els seus riscos i les seves limitacions.
L’època, llunyana i propera al mateix temps, és molt complexa. La política espanyola es trobava en un moment difícil, en acabar el temps, enganyós i suposadament tranquil, d’una Restauració que havia aconseguit acords inestables, després del trasbals de les guerres carlistes i de provatures malmeses com la Primera República. Malgrat algunes bones intencions, no tots els polítics eren ineptes ni corruptes, l’estat espanyol conformava un estrany mosaic en el qual s’aplegaven zones en desenvolupament, amb una incipient però efectiva industrialització, i indrets mal comunicats, pobríssims, on el caciquisme, l’analfabetisme, la marginació i l’aïllament semblaven no tenir una solució eficaç.
La inestabilitat constant acabaria amb una dictadura, una nova i breu república, el desastre de la Guerra Civil i l’endarreriment de la postguerra. Assassinats polítics, com el de Cánovas del Castillo, el desastre anunciat del 98, i un conjunt de factors i situacions que, malgrat tot, van aconseguir algunes fites, com ara la inauguració de ferrocarrils o les primeres indústries van precedir-ne d’altres igualment violents, com la Setmana Tràgica. El malestar era transversal, afectava tots els estaments socials i polítics i, malgrat la vàlua d’alguns personatges com Maura, les solucions que es proposaven no podien funcionar. A tot plegat s’hi va sumar el creixement del moviment obrer, la represa dels nacionalismes perifèrics que, en alguns casos, com el català, van condicionar l’agenda política, amb el pes afegit d’un catolicisme al servei de les classes benestants, ranci i dogmàtic però molt poderós i rellevant i una monarquia amb massa poder i poc fiable, atemorida, en molts moments.
Francesc Cambó.
La figura de Francesc Cambó, intel·ligent, brillant i ambiciós, va assolir una gran rellevància: conseller a l’ajuntament barceloní, líder de la Lliga, diputat a Corts, ministre. Aspirant frustrat, a president del govern. Partidari del retorn a l’ordre, va donar suport a Franco, però va acabar per exiliar-se a l’Argentina. Ser conservador i catalanista, com Cambó mateix va manifestar, quan els conservadors hispànics eren -i encara ho són en gran part- anticatalanistes, era molt complicat.
Un personatge incòmode per a gent de tendències molt diferents, inclassificable, riquíssim, gràcies a negocis exitosos però sovint tèrbols, i culte, cosa que sempre genera, malgrat tot, respecte i, al mateix temps, enveja manifesta. Aquesta biografia, publicada per Edicions 62, va molt més enllà de la política, entra, tot i que no tant com m’agradaria, en la seva vida personal, i esdevé una obra imprescindible i de consulta obligada, tant pel que fa al personatge com a l’època en la qual va viure. Borja de Riquer ha passat dècades documentant-se i publicant obres i articles sobre Cambó fins a confegir aquesta biografia que, a més a més, ens ofereix una visió panoràmica i imprescindible de Catalunya i Espanya, des del darrer terç del segle XIX fins a la primera meitat del segle XX.
Cambó no es pot comparar amb ningú més, d’aquí ve la fascinació i el rebuig que provoca encara. Home de negocis, polític, escriptor, mecenes, milionari, amb una vida complicada però de la qual va gaudir a fons, a la seva complicada manera. Es va retratar a ell mateix en unes memòries de les quals Borja de Riquer n’evidencia contradiccions i inexactituds. Però també en semblances escrites per altra gent es limita i interpreta la seva personalitat. Encara queden força coses per esbrinar sobre Francesc Cambó. La visió de molta gent a l’entorn del personatge està plena de simplificacions a les quals som tan afeccionats, fins i tot hi cauen analistes i historiadors de prestigi.
Borja de Riquer, en una foto de Miquel Taverna (CCCB/Planeta).
Borja de Riquer ens mostra un home amb molts matisos, enigmàtic, contradictori, un triomfador en molts aspectes, encara que no assolís el lloc polític que mereixia i desitjava, en el conjunt de l’estat espanyol. Va ser, no es pot negar, un polític vocacional, de raça, situat en una època turbulenta i complicada i, decebut del tema polític, es va esforçar en fer diners. A la biografia podem seguir el seu ascens, ràpid i brillant, fins a convertir-se en el polític més important de Catalunya, fins i tot de l’estat espanyol. Conservador modern, allunyat d’extremismes, partidari de l’ordre, hàbil en l’aprofitament de la inestabilitat existent, però sense èxit a l’hora de reeixir en molts dels seus projectes polítics.
Al capdavall acabaria distanciat de totes les forces polítiques. La meva mare recordava molt bé els crits massius amb allò de «mori en Cambó, visca en Macià», en l’època de la seva infantesa. Avui encara hi ha veus diverses a les quals els fa nosa el monument de la Via Laietana, que, de tant en tant, pateix agressions. Però la biografia de Cambó ens explica i interpreta la història del país, els problemes, encara vigents, d’una Catalunya que vol i dol a l’hora de formar part d’un estat amb grans diferències i molts problemes. L’autor incideix en la seva privacitat, els seus mecenatges, els seus negocis, no sempre transparents i amb moltes ombres. Amb vocació d’estadista, donava un gran valor a la informació de tot tipus i al coneixement del context internacional.
El va perjudicar una certa arrogància, et pots sentir i ser superior però l’excés d’autoestima s’ha de gestionar molt bé. No era simpàtic, ni tenia interès en ser-ho, opinava que el poder exigia riscos que generaven odis i ho assumia fins i tot amb complaença. El carisma personal és important tot i que, en molts casos, amaga les limitacions. Fins i tot els adversaris li reconeixien les virtuts però els temps no li van ser propicis. És aquesta una gran biografia, llibre de consulta obligat, per repassar de tant en tant, conservar i llegir sense pressa. Borja de Riquer, catedràtic emèrit d’Història Contemporània és avui un dels grans savis vius amb qui tenim la gran sort de poder comptar. Però no sé si sabem valorar com cal la saviesa de veritat, més enllà de les limitacions ideològiques i polítiques que ens sacsegen tot sovint.
