Adrià Allande G. / @adriaallandeg
Italo Calvino és, sense cap mena de dubte, una de les veus literàries més especials de l’Europa del segle XX. Aprofitant el centenari del seu naixement, l’editorial Comanegra publica, sota el títol de L’últim és el corb, els seus contes de joventut, traduïts per Pau Vidal i apareguts originalment en italià el 1949. La tasca de Comanegra de posar en circulació clàssics universals en la nostra llengua ha donat fruits molt significatius, com aquest. En castellà, el volum es pot trobar a l’editorial Siruela, amb traducció d’Aurora Bernárdez.
L’escriptor italià, recordat per les seves obres properes al realisme màgic – tot i ser pròpiament inclassificable – ens presenta en aquests contes una manera diferent d’apropar-nos al seu univers literari. Cal recordar que aquests textos van ser escrits durant la seva joventut, ente 1945 i 1949, i estan influïts pel context posterior a la Segona Guerra Mundial i la Resistència Italiana.
D’aquesta manera, tot i trobar en aquests contes les primeres característiques del seu estil preeminent, com l’ús de personatges extravagants, excèntrics i que viuen allunyats de la normalitat, així com situacions còmiques o fora de tota lògica, hi ha una mirada més crua sobre la condició humana. Aquesta desconfiança, hereva de la guerra i d’un món esmicolat, juntament amb una Itàlia que, com tot el continent, intenta renéixer de les seves pròpies runes, es fa evident en la majoria dels trenta contes que aplega L’últim és el corb, els quals són cap dalts per comprendre l’evolució de l’escriptor.
Fins i tot, en altres contes, l’escriptor va una passa més enllà de la desconfiança, ja que a força d’ironia i amargor, mostra la desorientació que hi ha després de la guerra, quan aquesta ja ha acabat i el silenci, finalment, després de tant d’enrenou, ha arribat. Un cas concret, per exemple, és el del conte Cap al comandament. Aquesta història ens acosta al cas d’un soldat que, malgrat saber que serà afusellat, manté la creença, juntament amb el seu executor, que tornarà a casa aquella mateixa nit.
Italo Calvino.
O d’altres com L’aventura d’un soldat i Un jutge a la forca, on els personatges, immersos en l’ambigüitat, semblen haver-se perdut en el seu propi deliri, descobrint que les fronteres entre el bé i el mal s’han acabat per esborrar. Aquests contes són un recordatori que Italo Calvino, el qual recordem com un escriptor d’històries dolces, gràcils i jovials, també pot ser un mestre en l’ús de l’humor negre, especialment quan els temps ho reclamen.
Però, a més, també en tenim d’altres que no només mostren la condició sanguinolenta del moment, sinó també les seves conseqüències per a aquells que, suposadament, haurien de canviar-la, és a dir, els nens. Un exemple d’aquest fet és el conte Els fills ganduls, on l’escriptor italià il·lustra el desànim a partir de dos germans que, tal com indica el títol, es lleven tard, no estudien i passegen pels carrers i la casa com si fossin ànimes en pena.
Ara bé, a més d’aquest, hi ha altres contes que, tot i mantenir aquesta atmosfera grisa en relació als infants, mostren un bri d’esperança, com és el cas d’El jardí encantat, que narra la història d’una nena que treballa com a minyona en una casa de gent adinerada i es veu obligada a seguir els horaris dels adults i els seus ritmes. No obstant això, amb la invitació d’un altre nen, s’obre una porta, ja que aquest últim, com una veu profètica, la convida a recórrer el jardí, no amb la finalitat de cuidar-lo, sinó de descobrir-lo. És a partir d’aquest nen que convida la nena a sortir al jardí per prendre part de la vida i els seus signes, que es revela la veu d’Italo Calvino i el seu desig de com hauria de ser el món. O, si més no, de com hauríem de procurar que ho fos.
L’últim és el corb, en definitiva, és una compilació de contes polièdrics i diversos, ja que mentre en alguns es mostren crus i violents, perquè la història i la guerra es fan presents, en d’altres es comencen a veure els primers brots del que serà el seu estil, el qual marcarà una època amb obres com La trilogia dels nostres avantpassats o Marcovaldo o les estacions a la ciutat. Un llibre ple de matisos que ens permetrà conèixer què és el desànim, l’ambigüitat, la desconfiança, però també, l’esperança.
