Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Deeses, dames i altres criatures belles conviuen al barri madrileny de Sant Blas, almenys a la imaginació de la protagonista de La mala costumbre (Seix Barral). És un barri amb nom de sant, però «deixat de la mà de Déu» on joves bells i indefensos moren a l’Espanya dels anys vuitanta per la droga. Entre els seus carrers, proliferen les escombraries, les rates, les xeringues, els silencis, els maltractaments, la precarietat i un ecosistema cruel i sòrdid. El barri de San Blas és un personatge més de la primera novel·la d’Alana S. Portero (Madrid, 1978), on també sorgeix una protagonista que neix en un cos equivocat i que emprèn una recerca de si mateixa.
Aquesta narra en primera persona la seva infància en aquest barri de classe obrera als anys vuitanta: les sortides, la violència, l’hostilitat envers els diferents i la dificultat per fer-se forat i alçar la veu. Un barri sense les necessitats cobertes i sense l’atenció de les autoritats, a més d’estar afectat pel «corc de la vida obrera.» Es tractava d’una societat espanyola que despertava del franquisme i encara tenia molts esvorancs on queien persones ferides com la protagonista. La violència com a rutina i el patriarcat arrelat a les parets de les cases amb l’homofòbia, la transfòbia i, en definitiva, l’aversió a tot allò que no seguís les normes tradicionals i beneïdes per la figura de l’home.
Alana S. Portero.
Als carrers del barri, la protagonista creix entre la tristesa i la disfòria de gènere i comença a ser conscient que ha nascut en un cos que no reconeix, amb tot allò que comporta: dolor, patiment, pèrdua d’identitat, desig de ser qui en realitat vols. Allà, coneix personatges com la Peluca, amb qui empatitza perquè totes dues semblen amagar-se darrere màscares, o Margarita. Fora del barri, coneixerà també Moraíta o la Chinchilla. Així i tot, com que la protagonista ha crescut amb una violència, física i soterrada, rebutja amb vergonya qui són els seus referents, cosa que l’empeny a la solitud. «Totes les nenes trans creixem soles», reconeix en un moment de la novel·la.
Aquesta protagonista va sobreviure a força d’amagar-se, callar i tancar-se a l’armari, a base de mentir per no patir. Reconeix tenir el mal costum de plorar per tot i de plorar tota sola. Al final, però, el lector és testimoni del pas de la disfòria de gènere a l’eufòria de gènere a través d’aquesta història que atrapa i emociona. Llegim: «De veritat podem ser feliços, Margarida? […] Que sí, que tenim dret a una vida gloriosa, que la desgràcia és una cosa que ens fan, no que portem com una marca de bruixa des del naixement.»
La narració mostra detalls de la nena que va ser i parla sobre els llocs on sentir-se segura per expressar-se i moure’s en llibertat, on buscar el seu lloc, on sobreviure i trobar iguals i evitar aquells que li fan mal. La mala costumbre és un homenatge a les persones que van lluitar per la igualtat, la visibilitat i el respecte per la diversitat. Tot plegat, amb un llenguatge exempt de rancúnia, encara que segurament amb el cansament dels anys i les experiències a l’esquena, ja que es perceben les ferides del passat de qui escriu des de la seva memòria.
