Víctor Bargiela / @VictorBargiela
Bea Cabezas (Barcelona, 1976) és llicenciada en Periodisme. El 2008 va publicar El monestir de les ombres (Ara Llibres), la seva primera novel·la. Dos anys després, va rebre el Premi Carlemany per al foment de la lectura per la seva segona obra, La ciutat vertical (Columna). Ha publicat Em prenyades (Columna) i La nit abans (Rosa dels Vents). Aquest passat setembre arribava a les llibreries La lliçó del piano, la seva última novel·la, publicada a Empúries.
La novel·la s’ubica en la Barcelona d’un futur no gaire llunyà, vora l’any 2060. Es presenta un quadre futurista prototípic: ha avançat la tecnologia fins que els mòbils s’han convertit en rellotges intel·ligents i han aparegut les mascotes digitals, amb les crítiques habituals a la falta d’humanitat de les persones massa concentrades en les pantalles que ja ressonen ara. A més, s’han accentuat greument les diferències entre les classes socials i el Raval s’ha convertit en un barri sense llei on la policia fa els ulls grossos per evitar que la delinqüència s’estengui a la resta de la ciutat.
Bea Cabezas / Foto: © Marta Losilla.
En aquest escenari, Cabezas planteja diverses històries entrellaçades. La Sara s’escapa de casa quan es queda embarassada. Dona a llum en un pis del Raval juntament amb el pare, l’Àlex, que decideix abandonar la criatura en un contenidor de la part alta de Barcelona. Tots dos són menors d’edat, la família de l’Àlex malviu al Raval i la de la Sara està ben establerta a Sant Gervasi. Aquesta història serveix d’eix central de la novel·la i s’entrellaça amb la de la Glòria, que és una mare que ha perdut la filla, la Irene, que és una dona que no pot tenir fills, i la Marga, una professora de piano que viu al carrer del Perill, al barri de Gràcia, amb el Pepe, el seu marit des que es van conèixer durant la pandèmia.
La maternitat resulta un tema central de la novel·la i es tracta de manera polièdrica. Es dibuixen les sensacions que comporta el desig de voler un fill i no poder-lo tenir, els problemes que sorgeixen durant la criança o com enfrontar la mort d’un fill. De forma paral·lela, les relacions amb les drogues i les addicions també treuen el cap en diferents punts de la novel·la. La lliço de piano té un ritme àgil i és entretinguda, però la trama no acaba de sonar del tot nova i s’acaba resolent com esperàvem que ho faria.
