Recital dels memorables a mans del pianista britànic Christian Blackshaw, a qui podríem categoritzar ja com a una de les grans figures del repertori clàssic vienès. Ahir es va coronar al Palau de la Música amb una vetllada dedicada a Mozart i seguint el format d’un recital que ja va enregistrar al Wigmore Hall el 2015. Blackshaw és un expert, als seus 75 anys transita per l’orfebreria mozartiana amb una atenció excepcional i sap posicionar-se i identificar no només cada instant, sinó també aquell precedent i el posterior; només un control holístic i un coneixement profund permeten gestionar amb flexibilitat, rigor i vigorositat un volum d’informació tan gran com el que contenen les sonates de Mozart presentades i poder expressar i interpretar amb un grau tan alt de precisió les seves incomptables valls.
De la Sonata 7 en do major, destacaria l’habilitat de Blackshaw per caracteritzar cada variació del tema principal, on va explicar un viatge complet de l’inici a la fi i farcit d’anècdotes, efectes i mostres d’agilitat. Les pauses dramàtiques que el pianista va generar eren precises, mai gratuïtes, i van acabar sent sempre respostes amb exquisida delicadesa per la posterior. Els canvis de volum i tempo, a vegades gairebé imperceptibles, permeten Blackshaw prioritzar elements diferents de cada variació, oferint gran delicadesa o textures riques i sonores en funció per acabar de definir-les. En tres instants va semblar que la mà dreta anava per davant de l’esquerra però, al cap de tres sonates, va fer l’efecte contrari i va accelerar l’esquerra, testimoni del control del pianista a l’hora de decidir què sona i quan.
De la Sonata 11 en la major destacaria un primer moviment riquíssim, llarg i complex ple d’emocions i de sons que podien perfectament estar anunciant l’arribada del romanticisme. Mozart va fer del grup de variacions d’aquest andante grazioso una experiència entre joiosa i decadent, especialment a la segona secció, més fosca, arribant a preveure la gloriosa decadència irònica de les danses del millor Mahler. En aquest cas, però, Blackshaw va optar per deixar que les petites tempestes quedessin recollides, tendres i sentides, per contraposar-les a la secció en forte amb una veritable tempesta protoromàntica.
Christian Blackshaw.
El segon moviment, menuetto, va aportar una màgia solar que va fer desaparèixer el dolor. Interessant percebre que el primer gest d’aquest moviment remet de manera directa a l’inici de la Sonata 7, i que recupera al cap de poc el dolor protoromàntic del moviment precedent, creant una sinèrgia que mai deixa de sorprendre. Fabulós el popular Rondó alla turca, amb brevíssimes caracteritzacions de tempo que van transformar cada repetició en una joia fugaç i treta de somnis.
De la Sonata 15 en fa major destacaria l’habilitat de Blackshaw de transformar el so que generava amb la mà esquerra, fent-lo mutar en un coixí, una gota, un martell tel·lúric o un contrapunt picat i sec que, recordant la tercera llei de Newton, aplicava una força a la mà dreta que, lluny de contrarrestant-se, només fèien més intensa la seva relació. De la Sonata 18 en re major, va coronar-se el pianista en fer xocar la simplicitat amb la complexitat, donant un tempo lent a allò simple i accelerant en les seccions complexes, unint virtuosisme, elegància i expressió en una unió d’oposats ideal.
El mateix podríem aplicar al drama i a l’ornamentació, al discurs literal amb la imaginació. Als seus 75 anys Blackshaw aporta talent, coneixement, rigor i expressió a un terreny cada cop més solitari. Per acabar, només caldria donar un rol protagonista a estossecs a ple pit, mòbils, llums de llanterna, caramels, cops i moviments de cadira que ens acompanyen amb tant entusiasme.
