Córrer més que la diabetis sense deixar-la mai enrere

Manel Haro / @manelhc

Els atletes, tant professionals com aficionats, estan acostumats a portar la seva passió més enllà de les eventualitats del dia a dia. Surten a córrer quan fa calor i quan fa fred, quan plou, quan no han dormit prou o se senten cansats, quan acaben una jornada de feina interminable i ja s’ha fet fosc, quan no es troben del tot bé o quan tenen el cap a un altre lloc. El compromís amb l’esport és ferm i quan se superen aquests contratemps, la sensació de satisfacció és gran. Més encara, sovint les dificultats són motius per continuar fent quilòmetres. Córrer implica aprendre a superar-se, i això té un impacte tant en la salut física com en la mental.

Ara bé, ¿què passa quan una d’aquestes dificultats és una malaltia crònica com la diabetis tipus 1? ¿Es poden fer curses de llarga distància, d’asfalt o de muntanya, sabent que els nivells de glucosa poden pujar o baixar de forma ràpida, amb els riscos que això comporta? ¿Com s’enfronta un adolescent o un adult a un diagnòstic de diabetis quan és corredor habitual i no sap si la malaltia ha posat punt final a una passió com l’atletisme? Encara que els metges recomanen a les persones diabètiques fer esport, aquesta pràctica s’ha de fer amb controls i regulant els nivells de glucosa en la sang.

Ho explica Andreu Simon Aymerich (Sant Vicenç dels Horts, 1991) al seu llibre La marató del sucre: Diabetis, una cursa sense meta (Efadós). Simon és un dels atletes més reconeguts de Catalunya, guanyador d’algunes de les curses de muntanya més exigents com la de Camins d’Her de la Vall d’Aran, de 110 quilòmetres; la Transgrancanària, de 126 quilòmetres; o l’Ultra Dolomites, de 87 quilòmetres. Totes elles amb un gran desnivell i, en alguns casos, batent el rècord de la prova. També ha estat guanyador del Campionat d’Espanya d’Ultra. Però tot això va venir després de ser diagnosticat amb diabetis i després que ell mateix preguntés als seus metges si la malaltia el permetria seguir corrent. Llavors tenia disset anys.

Al llibre, Simon comparteix algunes de les experiències que l’han acompanyat en aquestes proves i de quina manera la diabetis s’ha fet present en cadascuna d’elles: controls de glucosa, hipoglucèmies, pèrdua de la ploma d’insulina. La imatge de la portada és prou significativa, l’autor injectant-se insulina mentre corre, una acció que és tan difícil com sembla: a vegades l’agulla es trenca o es doblega i Simon no sap ni tan sols si ha aconseguit punxar-se, la qual cosa fa que hagi d’estar atent a una possible hipoglucèmia o bé tornar a intentar-ho amb el risc que suposa administrar-se’n massa.

Un dels aspectes que m’ha agradat d’aquest llibre és l’honestedat amb la qual Simon ens explica com viu la seva malaltia. No hi ha missatges del tipus «la malaltia m’ha fet valorar més les petites coses i ser més feliç», aquest no és un llibre d’autoajuda ni pretén treure importància al maldecap que suposa la diabetis. L’autor és molt clar al respecte, donaria el que fos per no tenir-la. Tampoc és un manual sobre la malaltia, però sí és una manera de conèixer com aquesta funciona, quins són els seus riscos, les rutines que imposa i també que no és un impediment per continuar gaudint de l’esport. Pot semblar una obvietat, però moltes persones acabades de diagnosticar amb diabetis agrairan llegir aquest llibre.

La ment d’un corredor habitual està acostumada a superar reptes, a imaginar desafiaments cada vegada més ambiciosos, els deu quilòmetres porten als vint-i-un, els vint-i-un a la marató, l’asfalt a la muntanya, les curses locals a les internacionals. Penso que tenir una ment preparada per als reptes, per a alguns esforços i també per a alguns sacrificis, com el fet de tenir un calendari ple de proves esportives, predisposa a no penjar les sabatilles davant d’una malaltia com la diabetis. Diria que fins i tot reforça el compromís amb l’esport. En aquest sentit, La marató del sucre és un llibre que desperta passió i ho fa amb naturalitat, fugint d’heroïcitats i victimismes.

Andreu Simon cedeix la paraula en alguns moments a persones properes a ell, perquè aportin una mirada externa sobre la malaltia: la seva mare, la seva parella o un dels seus metges són alguns d’aquests testimonis. No és casual, les persones que conviuen amb un diabètic han de conèixer també la malaltia per si han d’actuar-hi alguna vegada (per exemple, davant d’una hipoglucèmia). He gaudit molt llegint La marató del sucre, perquè més enllà del relat de la malaltia, el llibre transmet, sobretot, l’amor per l’esport i per la vida.