Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
L’amor converteix el valent en covard i el covard en valent, i de vegades ens fa pusil·lànimes i malenconiosos, com li passa a Andrés, el protagonista de Primer amor (Alfaguara). Ell és un adolescent que viu a una ciutat castellana uns mesos després de la mort de Franco. S’enamora de Brígida, una jove del seu grup d’amics, on ell té un estatus inferior. Ella és el seu primer amor i marcarà la seva manera de sentir i relacionar-se per sempre més.
En aquesta novel·la, Alejandro Gándara (Santander, 1957) fa servir l’enamorament d’un jove com a excusa per aprofundir en el tema de l’amor, la passió amb què arriba, si ens tornem a enamorar com la primera vegada, el desconeixement davant d’aquest primer amor, l’educació sentimental i l’empremta que deixa la persona estimada per a tota la vida. Al Finnegan’s Wake de James Joyce hi ha una cita que diu: «Primer sentim. Després caiem.» En aquestes pàgines, Andrés, com tothom que s’enamora, fa aquest recorregut.
L’Andrés vol deixar de ser qui és i convertir-se en una persona millor. No es resigna a creure allò que altres diuen. Opina que sovint el pensament fa fàstic, perquè suposa frustració i fracàs. Pensa que l’amor és un lladre que es queda amb tot allò que tens i amb tot allò que vols. Es pregunta si la tristesa el salva d’alguna cosa pitjor i es maleeix per com és de senzilla la vida i com de difícil la fem. Anhela, abans de res, oblidar, ja que si és possible inventar-se un record, també serà possible inventar-se un oblit.
Alejandro Gándara.
El protagonista compta amb el suport del senyor Severino, el capellà del poble, que li diu que la gent sol tenir por de la passió i de la felicitat perquè saben que acabaran i desconeixen el que vindrà a continuació. Aquest li diu també: «L’amor és el nostre desig de canviar. De vegades, escapar. Si saps per què vols l’amor, quan et faci mal, te’n farà menys.» Com que sent dolor per aquest primer amor, Andrés busca altres formes de dolor que li treguin aquell. Però el senyor Severino li adverteix que el dolor no marxa mai per molt que ho intenti i que es converteix en un arbre dins de cadascú que ha de créixer i fer-se fort per evitar que es podreixi.
Tot i el dolor tan intens, el senyor Severino aconsella a Andrés que no compari els enamoraments que vinguin amb aquest primer, i li demana que es perdoni, que és el més difícil. Queda la sensació que l’amor es perd igual que les il·lusions; els projectes de la imaginació fracassen i la ferida mai no tanca. Però ningú no vol viure sense la promesa de l’amor.
A més de l’amor i la joventut, la novel·la tracta temes com les convencions socials o el risc assumible davant de certes circumstàncies. No és una novel·la perfecta, però tracta amb tanta delicadesa els temes exposats i dona peu a tantes reflexions que ha esdevingut un dels meus llibres més apreciats enguany. L’amor diu de nosaltres allò que no sabem dir conscientment. Com es diu a la narració, els somnis que no es fan realitat queden «precisament per explicar-nos com és de diferent la realitat.» Andrés només pot reflexionar una cosa que li diu un altre personatge: «Imagina’t el qui hauries estat sense tristesa.»
