Mario Guerrero / @MarioGuerrero_G
Una nit de Halloween, Rynn celebra el seu tretzè aniversari sola a casa, que està apartada de la resta d’habitatges, als afores del poble. Ha après a viure sola i a sobreviure davant dels perills i l’hostilitat del món exterior. Aquella nit algú toca a la porta i s’ha d’enfrontar a una sèrie d’amenaces amb què no comptava. Rynn és la protagonista de La chica que vive al final del camino (Impedimenta, amb traducció al castellà de Jon Bilbao), una novel·la gòtica de Laird Koenig (1927-2023) que es va publicar originalment el 1973 i va ser adaptada al cinema .
Rynn sempre sembla estar sola, encara que diu que viu amb el seu pare. La gent del poble comença a preguntar-se on és ell i qui és en realitat aquesta nena. Entre aquesta gent hi ha la senyora Hallet, la seva llogatera, una xenòfoba que és directora del consell escolar i li pregunta per què no va a escola; Frank Hallet, el seu fill, que és un pervertit; o l’agent de policia Miglioriti, que llança les seves sospites sobre ella però que és, alhora, l’únic suport amb què ella pot comptar. Fins que apareix el Mario, un noi de setze anys tolit, que fa trucs de màgia i que es converteix en el seu aliat per rebel·lar-se contra el món exterior i les seves imposicions.
Laird Koenig.
Rynn és una protagonista inconformista que vol viure i no fingir que viu o sobreviu, com fa la resta del món. A través d’aquesta història inquietant, tensa i misteriosa, se’ns presenta un personatge gens infantil, sinó molt madur i intel·ligent. Rynn se sent allunyada d’altres noies de la seva edat i més propera a una dona que va viure fa noranta anys, en el moment de la història, com va ser Emily Dickinson, que igual que ella «escoltava d’amagat el món.» Aïllada a casa, pren responsabilitats que no li corresponen per la seva edat i per això hi ha qui la mira amb estranyesa.
La chica que vive al final del camino és una novel·la que parla sobre la solitud i les mancances que pateix la protagonista, ja que darrere de la seva aparença robusta i forta s’amaga una nena trencada. De fet, quan veu altres joves gaudir la vida, diu que se sent «afligida i horriblement sola.» Si aquests joves necessitessin algú, ho tindrien, mentre que ella no. No troba el seu lloc al món i, a sobre, és una anglesa als Estats Units, la qual cosa és mal vista per la senyora Hallet. Mario és tot el contrari: mentre ella està sola, ell viu amb els seus pares i els seus dotze germans, encara que, com diu Rynn, «mai [estàs] menys sol que en l’absoluta soledat».
Rynn no vol assemblar-se a ningú i tampoc vol que ningú s’hi assembli, i reconeix que intenta ser valenta, però que de vegades tot li fa por. Odia que altres diguin com viure o com actuar. És independent i atípica per a la seva edat, per això no hi encaixa. A més, fa una crítica a aquelles persones que segueixen les regles sense aturar-se a pensar, sense ser diferents, creatius o originals, perquè «els espanta sortir de les quatre parets i fer alguna cosa amb la seva vida.» En definitiva, és una novel·la escrita amb gran intel·ligència i senzillesa, genera molta intriga al lector tota la lectura. Una història molt ben construïda que aconsegueix ficar-nos la seva protagonista al cor.
