Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Éric Vuillard (Lió, 1968) era un autèntic desconegut a casa nostra quan el 2018 va aterrar amb la seva novel·la L’ordre del dia (Edicions 62/Tusquets). Cert és que ja circulava un llibre seu en castellà, Tristeza de la tierra (Errata Naturae, 2015), però va ser amb l’obra guanyadora del Goncourt que va fer autèntic soroll aquí. L’ordre del dia es va convertir ràpidament en tota una revelació tant en català com en castellà, i fruit d’aquell èxit -com acostuma a passar amb totes les sorpreses literàries-, les mateixes editorials van decidir publicar la seva novel·la anterior, 14 de juliol, títol que fa referència al dia en què va tenir lloc, el 1789, la presa de la Bastilla i l’inici de la Revolució Francesa. La novel·la (amb traducció al català de Jordi Martín Lloret i al castellà de Javier Albiñana) arriba en un moment en què França viu dies de revoltes, cosa que ha fet que molts lectors hagin volgut fer una lectura en clau d’actualitat. Això no resulta gens agosarat, donat que l’obra de Vuillard s’ha destacat precisament fer una nova mirada al present aprofitant el llegat de la història.
En la presentació a Barcelona, a la llibreria La Central, amb Josep Maria Fonalleras com a mestre de cerimònia, l’autor francès estableix una relació bidireccional entre passat i present: “el present s’està reescrivint i per això llegim la història d’una altra manera”. Al mateix temps, però, Vuillard reivindica la necessitat de buscar altres relats, presents i passats, per mirar d’entendre el que la nostra civilització ha viscut anys i segles enrere. És a dir, vivim una època de canvis, de recerca de la nostra identitat, de reescriptura del nostre paper en la societat, i per això necessitem mirar amb uns altres ulls d’on venim, i alhora que fem aquest exercici, posem en dubte o sotmetem a anàlisi aquest mateix llegat històric. Per tant, passat i present s’estiren en la taula del laboratori de la narrativa de Vuillard.
“Sempre escrivim a partir del present, no podem escriure sobre la nostra història des del passat, perquè no hi vivim allà”, diu l’autor, que afegeix: “la del 14 de juliol va ser la història d’una revolta escrita i descrita moltes vegades, i tots els escriptors que han publicat alguna cosa sobre la Revolució Francesa, ho han fet des de la seva mirada”. Ara bé, una de les queixes que Vuillard té sobre tota aquesta literatura històrica és que la majoria dels autors passen una vegada i una altra sobre els mateixos fets i detalls. Vuillard volia anar més enllà, volia posar-se en la pell de la gent anònima que va protagonitzar la presa de la Bastilla. I per aconseguir-ho va decidir obrir els arxius sobre la Revolució Francesa. “Deia Zola que no hi havia res més emotiu que un arxiu, i sento que té raó, perquè quan et trobes amb un seguit de noms desconeguts del passat, sents alguna cosa, se t’activa la imaginació -diu l’autor francès-; ara bé, trobar una llista de noms no et converteix en Proust”.
Diu Vuillard que el que volia amb la seva novel·la era fer un relat coral del que va passar aquell dia, però no conformant-se només amb les vivències de quatre o cinc testimonis, perquè “unes poques persones no poden explicar el que van fer 200.000”. De fet, Vuillard es declara admirador de Balzac, perquè “la seva Comèdia humana va esdevenir tota una revolució quan la va publicar, donat que en els seus llibres congregava molta gent de tota naturalesa”. Al respecte, opina que “escriure és una actitud democràtica, perquè escrivim per a tothom i això implica escriure sobre tothom”. En els arxius que va consultar l’escriptor, va trobar registres d’un miler de persones amb noms i cognoms i també va poder consultar dietaris de l’època. Cal dir, perquè el lector no es despisti, que 14 de juliol no és una obra gaire llarga, no arriba a les dues-centes pàgines, ni resulta una lectura densa: “encara que vaig consultar molts arxius, l’escriptura va ser totalment espontània”, declara.
Sobre el present, Vuillard creu que “des que va esclatar la crisi econòmica del 2008, la gent està en una recerca constant de la seva identitat” al temps que s’ha adonat que “la democràcia representativa no funciona del tot, perquè als parlaments de tot el món no veiem que hi hagi una representació real del que és el poble”. I cita, amb ironia, un exemple: “al parlament francès hi ha una secretària per cada vint-i-nou advocats, quan en la societat francesa el número de secretàries és infinitament superior al dels advocats”. Sigui com sigui, les societats avancen, es reivindiquen i exigeixen canvis, els governs cauen i neixen d’altres, i així les nacions es van configurant contínuament d’acord a l’empenta de la seva gent anònima. La llibertat sempre està guiant el poble.
