Manel Haro. Barcelona / @manelhc
En un temps en el qual les sales de cinema han estat obrint i tancant per la pandèmia i pràcticament no hi ha hagut grans estrenes durant mesos, l’arribada de la nova pel·lícula de Christopher Nolan, Tenet, s’ha venut com el gran esdeveniment cinematogràfic de l’any. Fins i tot alguna sala va decidir recuperar una altra de les seves pel·lícules, Origen, per escalfar motors. Els cinemes necessitaven una gran estrena per compensar, encara que molt mínimament, l’impacte duríssim que el coronavirus ha tingut en els seus balanços, però no només per una qüestió purament econòmica, sinó també per un aspecte més aviat emocional: el de recordar als espectadors que anar al cinema ha de seguir sent una opció d’oci i cultura a tenir en compte, molt especialment quan les plataformes de streaming com HBO, Netflix o Filmin han anat guanyant terreny.
El missatge que venia amb l’estrena de Tenet era molt clar: no podíem esperar a veure-la a través de l’ordinador a casa, calia anar a veure-la en una sala gran, perquè l’espectacularitat de les imatges i del so exigien fer-ho així. Per qui no conegui l’obra de Christopher Nolan, cal saber que té a sobre l’etiqueta de ser un director de culte, un mestre capaç de fer grans èxits de taquilla (allò que en diuen blockbuster) però amb un cinema d’autor. Què significa això? Complicat respondre-ho, però per dir-ho de manera simple –segurament massa simple-, les pel·lícules de Nolan són visualment espectaculars, hi ha acció a dojo, però, a més, sempre venen amb una càrrega d’existencialisme o de pensament sobre la condició humana i el món en què vivim que fan que en una sala hi hagi espectadors de tota mena, els més i els menys exigents, els que els hi agrada passar un parell de nits donant-li voltes a què volia dir Nolan en determinada escena i també aquells que senzillament volen passar una bona estona absorbits per la força de les imatges.
Hi ha escenes prescindibles, que no aporten gaire cosa a la història, però que hi són per afegir-hi acció i efectes especials i donar sensació de complexitat
Un dels grans debats que hi està havent al voltant de Tenet és si la pel·lícula és o no massa complexa. Això tampoc és fàcil de respondre: el que és segur és que no pots perdre en cap moment el fil de la història perquè pots quedar-te fora de joc i tornar al partit no és senzill. Cal estar atent. En línies generals, l’argument no té cap complicació: la CIA encarrega a un home una missió important per a la supervivència de la humanitat, ha de saber qui està al darrere del tràfic il·legal d’un armament que sembla venir del futur i que pot desembocar en la tercera guerra mundial, que tindria unes conseqüències directament apocalíptiques. Com veiem, Tenet és una mena de James Bond però amb aires de ciència-ficció. De fet, Nolan mateix diu que la seva pel·lícula surt de la fascinació que li va produir en el seu moment veure L’espia que em va estimar, una de les entregues de la sèrie Bond. O sigui que ja sabem que hi ha un personatge molt malvat que vol carregar-se el món i el nostre protagonista, interpretat per John David Washington, l’ha d’aturar.
Aquest malvat està gloriosament interpretat per un Kenneth Branagh exultant. Trobo, i em sembla just dir-ho, que la feina d’aquest veterà actor és una de les grans sorpreses d’aquesta pel·lícula. Per la resta, què puc dir, crec que Tenet és una cinta on hi ha massa soroll per no res. L’argument, com dèiem, no és complicat, el que sí es fa difícil de seguir és tota l’artificiositat que hi ha al voltant. Trobo que hi ha escenes que són prescindibles, que no aporten gaire cosa a la història, però que hi són per afegir-hi acció i efectes especials i també per donar aquesta sensació de complexitat. A més, tinc la sensació que si comences a fer-te preguntes sobre la versemblança de determinades situacions, al final la pel·lícula se t’escola com sorra entre les mans. Per primera vegada, he tingut la sensació de percebre massa clarament l’efecte que Nolan volia crear en cada moment de la seva cinta, fins al punt que hi ha diàlegs que m’han fet sentir incòmode a la butaca de tan artificials que són. Sense anar més lluny, l’última escena de totes.
En les pel·lícules de Nolan un sempre pot trobar un fil del qual estirar, un tema que ens pot engrescar a donar-hi voltes al cap, i això és d’agrair, però més enllà d’això, aquesta vegada tinc la sensació que Nolan ha punxat en la seva proposta. L’acció i l’espectacularitat dels efectes especials hi són com mai, diria que pot ser el so és massa excessiu i segons quina sigui la sala a la qual hi aneu fins i tot potser que tingueu problemes per entendre als personatges parlar, però la història no m’ha seduït en cap moment. Ho torno a dir: massa artificiositat i poca consistència argumental. Vaja, la clàssica pel·lícula que o punxa estrepitosament als Oscar o s’emporta totes les estatuetes importants. Perquè Christopher Nolan és Christopher Nolan, i a vegades el rèdit que no li donen les seves pel·lícules, ja li dona el seu nom.
