Salvador Balcells (L’Espluga de Francolí, 1946), s’ha mogut sempre en el món de les lletres: ha estat llibreter durant vint anys al Prat de Llobregat, gestor cultural (època durant la qual publica els llibres d’assaig divulgatiu Visca la terra. Manual de l’ecologista català, Barcelona’92. Com desfer Catalunya, i Energia i societat. Una perspectiva catalana), i escriptor. Ha col·laborat en obres d’autoria compartida: Salou 6 pre-textos V, Estimada solitud i 15 contes més, Crims.cat 2.0, El futbol és així i Assassins del Camp.
De la seva obra narrativa en solitari destaquen les novel·les policíaques protagonitzades pel sotsinspector dels Mossos d’Esquadra Emili Espinosa: La taca negra, El vi fa sang, Dur de pair, Tempesta al Bàltic, Procés enverinat, i Si saps caure, t’alçaràs. I en novel·la històrica Els crims del convent. El 2020 va guanyar el II Premi Vilassar de Noir amb la novel·la Quan la mort truca a la porta (Llibres del Delicte), una història ambientada a Reus el 1879 on trobem crims, corrupció, venda de nadons, i robatoris.
La narració de Quan la mort truca a la porta s’inicia amb una descripció especialment crua i impactant.
És sabut que les novel·les, especialment les de temàtica criminal, cal començar-les de manera que impactin al lector i li facin venir ganes de seguir llegint. No crec que m’hagi passat en la descripció. Un lector m’ha dit recentment que aquest començament li recorda Tarantino. Jo només puc dir que està inspirat en un fet real.
Pere Rosich i Coia Pibernat són els protagonistes, un matrimoni que, el 1879, inauguren la primera agència de detectius reusenca. I alhora la novel·la la dedica a Daniel Freixa i Martí, segons ens indica, el primer detectiu privat. Parli’ns d’aquests personatges i de la relació que podem establir entre ells.
Els meus dos protagonistes i la seva empresa Investigaciones Mercantiles Rosich-Pibernat són ficció, però aquesta agència de detectius està inspirada en la que el reusenc Daniel Freixa va crear, realment, a Barcelona. I tant el Freixa real com el Rosich literari abans havien estat policies. Fins aquí, però, tota la relació entre ells, perquè tant per l’origen, burgès el primer i pagès el segon, com pels tarannàs d’un i altre, no s’assemblen gaire.
Encara amb el personatge d’en Pere Rosich cal assenyalar que ja el trobem en una novel·la anterior, Els crims del convent, però llavors és un jove agutzil, no pas un detectiu. Per entendre el personatge de Quan la mort truca a la porta millor llegir primer Els crims del convent?
No cal. Serviria, això sí, per copsar amb més detall els antecedents pagesos d’en Pere, el seu caràcter despert i com es van conèixer amb la Coia, però de fet són històries completament independents, amb deu anys de diferència. En aquests deu anys, però, va tenir lloc l’anomenat sexenni democràtic, on el curt període de sis anys van passar tantes coses, hi hagué tants trasbalsos, que per força havien de condicionar la vida i el caràcter de la gent: una revolució amb canvi de règim, un intent de monarquia democràtica, una república, una guerra i una restauració monàrquica.
Una època ben convulsa. Cal remarcar l’ingent treball de documentació, tant de dades històriques com de caire més antropològic o social.
Quan escrius novel·les que a més de negres o detectivesques estan també situades en altres èpoques, necessàriament t’has de documentar molt. No només per no caure en errades cronològiques sinó també per copsar la manera de pensar i les formes de vida de l’època, molt diferents de les actuals. Ha estat una experiència nova per a mi, ja que fins a Els crims del convent només havia escrit novel·les ambientades en l’època actual. Per aquesta d’ara em vaig passar quasi un any d’immersió en aquells anys, llegint diaris i treballs acadèmics sobre diferents aspectes de la vida durant la segona meitat del segle XIX.
I en aquesta immersió que ha dut a terme he trobat especialment interessant la descripció que fa del món periodístic en el Reus de l’època. Hi havia realment aquesta pugna entre els diferents diaris?
Sí que hi era. No només a Reus sinó també a altres ciutats, començant per Barcelona. De fet, es publicaven més diaris que no pas ara. N’hi havia de partit però també de generalistes i d’especialitzats. En el cas de Valls, per exemple, hi havia dos diaris simultàniament i la ciutat no donava per a tant. El resultat va ser que tots dos eren deficitaris i van tancar.
Com parlàvem abans, la novel·la comença amb la descripció d’un crim atroç, després es desenvolupa el cas de tot un seguit de nadons venuts, i encara podríem afegir, entre d’altres ingredients, un important robatori. Les diverses investigacions es van solapant però, ¿quina d’elles el va dur a escriure Quan la mort truca a la porta?
Inicialment havia pensat només en la investigació dels crims de Mas Periné, que a Pere Rosich, tot i haver deixat la policia, li demanen que ajudi en la investigació. Però en el decurs de l’escriptura van anar sorgint els altres casos. Cal tenir en compte que una agència de detectius pot portat diferents investigacions alhora. Si hi afegim la recerca particular de la Coia Pibernat en el cas dels nadons desapareguts, feta al marge de l’agència, tenim tots els ingredients per un bon còctel. Sempre que combinin bé, com crec que és el cas.
Jo també ho crec. A més, aquest matrimoni de detectius s’encarregaran de treure l’entrellat de tot plegat, i ho fan amb unes tècniques que m’han semblat força avançades per a l’època.
Sí, però fins a cert punt. Escric sobre una època en què la investigació forense, per exemple, era encara a les beceroles. I amb prou feines es començava a divulgar el mètode Lombroso, avui obsolet, d’identificació dels criminals nats segons els seus trets físics o fisonòmics. Suposo que per això tants innocents acabaven a la presó o a la forca. Tot era molt més primari, com el dubte de si la sang en un matxet era humana o de porc.
Un altre detall que m’ha cridat l’atenció ha estat el personatge de la Coia Pibernat, una dona que en tot moment defensa la seva llibertat, la seva capacitat de decisió i d’actuació. Un caràcter com aquest al Reus de finals del segle XIX deuria causar una forta controvèrsia.
El feminisme de la Coia Pibernat, que pot semblar excessiu per a l’època, és una llicència que m’he pres amb tot el convenciment. Perquè al llarg de la història, i especialment durant la segona meitat del segle XIX, hi ha hagut dones com ella, que van trencar barreres malgrat que en principi, per la seva condició femenina, se’ls negués la possibilitat de demostrar la seva vàlua i les seves qualitats. En l’època de la novel·la començaven a proliferar els corrents feministes a Nord-Amèrica i a Europa. En el cas que a Reus hagués existit realment una dona com ella, efectivament hauria sigut escàndol, tal com retrato a la novel·la.
Un altre aspecte que apareix a la novel·la és el món de l’espiritisme. Era, aquesta, una pràctica habitual a l’època?
Era força habitual i, com en diríem ara, estava de moda. Hi havia mèdiums i múltiples societats espiritistes. Fins i tot premsa especialitzada. Una branca destacada era la dels espiritistes cristians, molt combatuda per l’església institucional, especialment pels jesuïtes, pel fet que combatia el fanatisme religiós. Deien que qui tenia fe en Déu no necessitava que cap església li dictés normes.
Quan la mort truca a la porta és una novel·la de gènere negre, però també podríem considerar que pertany a la novel·la històrica pel detallat retrat que ofereix de l’època en què es desenvolupen els fets.
No la podem catalogar del tot de novel·la històrica perquè no he novel·lat uns fets històrics reals sinó que simplement he situat la trama, fictícia, en una època històrica determinada. Evidentment això m’ha obligat a fer una immersió prèvia en aquells anys, llegint diaris i treballs acadèmics per tal de copsar i reflectir com era la vida quotidiana. Però tot i ser més negra que històrica a la novel·la hi faig aparèixer també alguns personatges reals, com ara el diplomàtic i escriptor Emilio A. Soulere o el periodista i polític Güell i Mercader, entre d’altres.
Tindrem més aventures del matrimoni de detectius format per Pere Rosich i Coia Pibernat?
Tal com ja es pot intuir al final, és probable que, efectivament, hi hagi com a mínim, una nova novel·la. I possiblement, per com està resultant, aquesta continuació pot ser més històrica que no pas negra. De moment deixem-ho així.
