Miguel Fuster: «Vaig fracassar tantes vegades, que ja ni valia la pena donar-hi més voltes»

El dibuixant ha publicat dos còmics on explica com ho va perdre tot i va haver de viure quinze anys al carrer
miguel fuster foto de manel haro
Miguel Fuster dedicant llibres a Continuarà Còmics de Barcelona / Foto de Manel Haro.

Manel Haro (@manelhc) i Patricia Tena. Barcelona


Darrere del nom de Miguel Fuster hi ha tota una aventura  digna d’una novel·la. O d’un còmic. Perquè en els anys setanta Fuster treballava com a dibuixant professional de còmics romàntics (va publicar, per exemple, a l’Editorial Bruguera), però un temps després va passar una mala època amb la pèrdua de popularitat del gènere, la qual cosa el va deixar sense feina, circumstància que, a més, va coincidir amb un terrible desengany amorós i la pèrdua del seu habitatge a causa d’un incendi.

Aquests fets, juntament amb uns hàbits de vida poc saludables marcats pels excessos, van fer que Miguel acabés vivint al carrer durant quinze anys, fins que va decidir acceptar l’ajuda de la Fundació Arrels, que li van proporcionar un sostre on aixoplugar-se, aliments i ajuda per deixar l’alcohol. Des d’allà el van animar a crear un bloc en el qual mostrar els seus dibuixos i explicar les seves vivències, bé per exorcitzar els seus propis dimonis o per poder ajudar els altres. A poc a poc, alguns aficionats al còmic es van posar en contacte amb ell demanant-li que creés una novel·la gràfica on recopilés les seves idees. A Miguel li va semblar una bona opció i una oportunitat única per tornar a viure de les seves creacions tot i que, com ell mateix confessa, «del còmic és molt difícil viure.»

El 2010, l’editorial Glenat va publicar Miguel: 15 años en la calle, on l’autor explicava aquest canvi radical que havia experimentat la seva vida i la sorpresa en la qual ell mateix es trobava, donat que, ni en el pitjor dels casos, hagués imaginat que acabaria al carrer. El 2011 va aparèixer, en la mateixa editorial, Miguel: 15 años en la calle. Llorarás donde nadie te vea. «En aquest segon còmic explico que, després del cop, accepto el que em va passar i començo una vida com a indigent», explica, i afegeix: «ara tinc l’oportunitat d’estar a l’altra banda de nou, però segueixo sent alcohòlic, perquè tot i que ja fa anys que no bec, un no deixa mai de ser alcohòlic, la prova és que si no ho fos, podria beure ara una copa i això no suposaria cap recaiguda, però sabem que això no és així.» Una frase del còmic ho deixa clar: «soc alcohòlic en abstinència, però conscient que seré alcohòlic la resta de la meva vida.»

 

 

Fuster confessa que de tota la seva vida al carrer, els moments més amargs es produïen quan escoltava les confessions de les dones indigents. A la plaça Berenguer va conèixer la Teresa, «una dona que sempre havia viscut bé fins que va topar amb un mal home, amb qui es va casar, es va deixar portar per ell, després la va fer fora de casa i li va prohibir tornar a veure les seves dues filles. Ella cada nit s’adormia al costat de Miguel amb un cartró de vi a la mà i repetia “per les meves filles, demà deixo de beure”, però va anar repetint aquest missatge durant vint anys.»

Al pròleg del segon llibre, Luis García Mozos, dibuixant, editor i pintor, diu que Miguel té un estil gràfic que ni ell mateix sabia que portava dins, i que es gesta durant la marginació i la desesperació de la seva pròpia experiència. Una altra frase del còmic: «és una situació infernal, però em sentia lliure. Nomes tenia un amo… que no té rostre. Era tan gran la impossibilitat de deixar de beure, vaig fracassar tantes vegades, que ja ni tan sols valia la pena donar-hi més voltes.»

Quan un s’acosta a Miguel per demanar-li una dedicatòria d’un dels seus còmics, ell ofereix un tracte molt proper, com si entre el lector i l’autor no hi hagués cap distància. Dibuixa i dedica, però no deixa d’explicar detalls de la seva vida que fan que qualsevol que el senti quedi sorprès del fet que, tot i haver estat quinze anys al carrer, mai hagi perdut la seva extraordinària lucidesa i una maduresa que fan que cada missatge que pronunciï es converteixi en una petita lliçó de perseverança: «per molt malament que vagin les coses, sempre cal lluitar, cal seguir endavant perquè mai se sap quan pot arribar una oportunitat.»

Categories
CòmicENTREVISTESIl·lustradorsLLIBRES
Un comentari
  • José Antonio Castro
    13 setembre 2011 at
    Deixa una resposta

    Que ciertas son las palabras del sabio cuando lo que dice lo hace sin saberse sabio.

    Me haré con estos libros, me interesa la historia.

    Buen artículo Manel.

  • Deixa una resposta

    ALTRES ARTICLES