Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Ja han passat gairebé tres anys (i deu edicions) des que Quaderns Crema va publicar la primera novel·la de David Monteagudo, Fi. Aquella òpera prima, que es va convertir en un èxit immediat de vendes, venia acompanyada d’una potent cobertura mediàtica que ens informava que en el calaix de Jaume Vallcorba -l’editor- tenia ja com vuit o nou llibres més que l’autor guardava escrits des de feia anys. La història d’aquest diamant en brut ja la coneixen: David Monteagudo, gallec resident a Vilafranca del Penedès, pencaire d’una fàbrica de caixes de cartró que als 40 anys li va donar per escriure i als 47 li va arribar el reconeixement.
Però com l’èxit sempre ha de venir acompanyat de debat (beneït sigui), ràpidament van sorgir veus crítiques amb aquesta primera novel·la: que si el desenllaç decebia, que si no era tan brillant com aparentava, que si la seva no era una prosa molt elaborada … i un servidor, que va quedar impressionat i totalment convençut amb Fi, al final va haver de cedir als dubtes i esperar a veure si la següent obra els aclaria. I així va arribar el 2010 Marcos Montes, la història d’un miner que lluita per sortir de la mina després de patir un accident. I aquella segona novel·la sí que em va deixar fred, ho reconec: ni em vaig creure la història ni em va seduir com me l’explicava Monteagudo. En altres paraules: més dubtes i a esperar a la tercera novel·la, que Quaderns Crema va publicar a finals del 2011.
Brañaganda ens proposa una narració que sona a vella llegenda, la d’un petit poble rural de Galícia que veu com la seva tranquil·litat és sacsejada per la presència d’un lobishome. Aquest ésser, meitat humà i meitat animal, apareix de sobte, atacant les dones de la zona, la qual cosa porta al terror i al desconcert a tots els habitants: uns es neguen a creure en éssers que no poden existir, altres creuen que es tracta d’algun veí i els altres senzillament no saben què pensar ni com actuar. El protagonista de la història -i narrador- és Orlando, un home que recorda aquests esdeveniments que van marcar la seva infantesa: relata la por de la seva mare, l’estranya actitud del seu pare, la misteriosa presència d’una dona pel poble, la figura ambigua de la seva amiga Cándida…
Aquest és l’ambient en què ens submergeix Monteagudo: el d’un poble en l’espessor, una zona boscosa, un lloc de pocs habitants amb cases molt separades, que encara no ha oblidat episodis de guerres passades, on treballar és encara més important que estudiar, un indret propici per alimentar llegendes i misteris (no és casual que el pare d’Orlando llegeixi en un moment donat Flor de santidad, de Valle-Inclán). I si el lector és capaç de sentir tot això (a més del fred de la neu, la humitat del paisatge, l’angoixa d’una mare) és perquè l’autor escriu amb total solvència. La història és poderosa, suggestiva, i m’atreviria a dir que el més important aquí no és saber si els habitants caçaran al lobishome, sinó anar descobrint a poc a poc les debilitats de cada un d’ells, els secrets que s’amaguen en cadascuna de les cases d’un poble que acull a uns personatges derrotats i supersticiosos. David Monteagudo sap conduir el lector al seu terreny, demostra ambició i ens narra una història que ens atrapa com aquestes llegendes que ens explicaven quan érem petits, sempre a mitja llum i atents a qualsevol soroll.
