Les memòries d’Amadeu Cuito

L'advocat i economista recull les seves vivències a 'Memòries d'un somni' i desmunta tòpics a l’entorn de la vella i culta Europa
amadeu cuito

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco


Amadeu Cuito (Barcelona, 1936) va créixer a l’exili, en el si d’una família liberal i benestant. Hi va haver molts exilis i de fet podem dir que Cuito va néixer en un context d’exili privilegiat. El seu avi va ser Amadeu Hurtado (1875-1950) del qual s’ha reeditat recentment un llibre, també de memòries, interessantíssim i absolutament recomanable, que ens arriba finalment en la seva versió completa, Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps (1894-1936) (Edicions 62). Els llibres de memòries i les biografies resulten imprescindibles per tal d’arrodonir la visió de la història, la recent i la del passat.

Cuito, advocat i economista, va créixer i estudiar a França i la narració dels seus anys d’infantesa i adolescència presenta trets gairebé poètics. Va ser jove als Estats Units i va acabar per retornar a Catalunya, sense haver trencat mai del tot els vincles amb el país, el 1976, durant la transició. Va esdevenir un bon col·laborador del malaguanyat Josep Pallach, la mort del qual també va acabar de forma definitiva amb el somni d’un socialisme català i independent. Cuito ens ofereix un fresc impagable de la seva vida, per la qual es creuen molts personatges d’alt voltatge, alguns de ben coneguts per nosaltres i d’altres que no ho són tant però que en algun moment determinat van tenir el seu pes específic. En tot cas la mirada de l’autor d’aquestes memòries és comprensiva, generosa, explica i intenta entendre i oferir-nos de tots ells i de les situacions viscudes una visió humana, molt allunyada de les agres desqualificacions a les quals ens ha acostumat determinat periodisme o un memorialisme més clarament partidista. Només cap al final del llibre, quan ja les il·lusions de la clandestinitat prenen forma en tot allò que va ser la transició, es pot copsar amb claredat una certa crítica vers mètodes emprats per oponents com ara els marxistes, quan s’oloraven que algú els podria prendre el protagonisme. El marxisme va escampar una atracció incondicional pels sectors joves i intel·lectuals, que avui costa d’entendre, va aconseguir fer oblidar el paper dels comunistes durant la guerra civil i també el fet que no era el mateix, ni de bon tros, ser demòcrata que ser antifranquista.

El títol fa referència al país que segurament ell i tants altres somiaven i que no va ser, exemplificat en l’intent gairebé testimonial de reeditar la revista Mirador. Els somnis topen sovint de forma contundent amb la realitat, de vegades s’esdevenen coses que eren impensables, com ara la recuperació política de Tarradellas i esdeveniments que semblaven segurs, inevitables, s’obliden i no arriben a port. Tot això, però, només es pot constatar de forma intel·ligent i desacomplexada a l’edat de l’autor, sobretot quan s’ha viscut en contacte amb el món de la clandestinitat, i quan s’han fet de forma directa molts intents per tal de renovar aquella Espanya franquista que sempre vam voler creure que duraria molt menys. Tot plegat resulta molt més instructiu si ens arriba comentat i valorat des d’una ideologia oberta i bonhomiosa, com és la de l’autor.

Aquest llibre ha estat un encàrrec, després de la publicació de dos llibres de Cuito més literaris, però també amb elements evocadors del passat. Un encàrrec amb uns resultats molt positius. Pot ser que ens enlluernem amb les relacions socials, culturals i polítiques de l’autor però ell mateix ens mostra sense manies les febleses de la gent que té un suposat pes en la història. No sempre guanyen els millors, no sempre els projectes suposadament viables, com ara la creació d’un sindicat independent o la represa d’un sentiment catalanista propi i socialista, que es pogués tractar d’igual a igual amb el socialisme espanyol, amb arrels amb el passat però mirant cap al futur, acaben de forma reeixida. Cuito desmunta, de forma plàcida i sense visceralitat, tòpics a l’entorn de la vella i culta Europa o dels tan bescantats Estats Units, un dels país on, segon diu un dels molts personatges que suren per aquestes pàgines, hi ha menys enveja.

Les reflexions de l’autor potser no agradaran als partidaris de dividir el món en bons i dolents, dretes i esquerres, catalans i no catalans, convergents i socialistes… Es preguntava Cuito, de més jove, com una elit intel·lectual assenyada havia estat estossinada per uns militars ignorants i maldestres, cosa que potser ens hem preguntat molts en algun moment. Les respostes no són mai senzilles però cal fer autocrítica. Del passat i del present. Abans d’escriure aquesta ressenya sobre el llibre d’Amadeu Cuito m’he mirat el programa L’hora del lector, que li van dedicar i m’ha semblat que els entrevistadors no havien sabut treure el suc ni al llibre ni a l’autor. Potser perquè aquests llibres no demanen la immediatesa de la promoció sinó una lectura lenta i acurada, prudent i profunda, i la televisió no permet la disbauxa d’una excessiva pèrdua de temps.

Percebo en moltes declaracions polítiques actuals una gran ignorància sobre aquest passat recent. Cuito, com el seu avi, pertanyen a un grup de personatges que malgrat el seu interès per la política no van ambicionar els primers papers de l’auca però que sovint han estat tant o més importants que no pas els protagonistes. Tot i que potser tenen poc a veure, pensava en llegir aquestes memòries en la recent biografia de Ventalló, un altre secundari de luxe de la nostre història recent, un home moderat, supervivent, culte, possibilista. Ha estat un encert la publicació d’aquest llibre tot i que jo hauria agraït encara més pàgines i que no s’acabés l’any 1969, malgrat que l’autor ho justifica i fa unes reflexions sobre els esdeveniments posteriors. Hi surt tanta gent interessant que voldríem saber encara, sobre la majoria, moltes més coses les quals, n’estem segurs, Amadeu Cuito ens podria explicar a fons.

Hi ha situacions i anècdotes que valen un imperi, com ara la trobada juvenil de l’autor amb Camus, Malraux i Sartre, en anar a demanar-los firmes a favor d’uns presos polítics. O la impressió que li fan gent com Jordi Pujol, Felipe González, Tierno Galván, Josep Benet o Fernando Morán, vestit de conspirador. La visió, realista, d’aquell maig del seixanta-vuit francès, una mena de gran guinyol, de fet, també resulta molt instructiva per als qui encara creuen en la poesia mítica i innocent de les revolucions i les proclames. La descripció de les trobades amb personatges tan camaleònics i oportunistes com Carrillo són també molt interessants. Hi ha bon humor al llibre i una fina ironia que en d’altres temps deien que era una característica catalana, en aquest cas d’un català cosmopolita i universal. Potser cal tenir alguns anys per a gaudir en profunditat d’aquesta lectura, no ho sé. En tot cas crec que els joves hi poden retrobar tot un món que no coneixen o que coneixen de forma molt parcial i oportunista, segons qui els n’explica les facècies. Un text per a llegir, rellegir, consultar, passar una bona estona i meditar sobre la vida, la política, la gent,  i sobre allò que podia haver estat i no va ser o sobre el que va ser i mai no hauríem pensat que seria. Imprescindible per anar arrodonint els nostres coneixements sobre tants aspectes d’aquest passat encara poc conegut del qual n’ha derivat el present.

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES