Tornen les històries d’espies. I a la catalana! El periodista i escriptor Jordi Solé ha decidit fer créixer el seu personatge Pol Vidal i li dóna una missió ben especial en la Barcelona de principis del segle XX. El redactor en cap del Diari de Barcelona es veu engrescat per un espia del MI6 per jugar a favor dels britànics en una cursa sense treva entre les principals potències europees per aconseguir els plànols d’una arma nova, el Martell de Thor. Qui la posseeixi, dominarà el món. Com se les empescarà Vidal en una ciutat convertida en un autèntic niu d’espies?
Laura De Andrés Creus. Barcelona
Situava la seva anterior novel·la Barcelona Far West (Ediciones Pàmies) en la Barcelona del 1889, quan el circ de Buffalo Bill va arribar a la capital catalana. Ciutat d’espies (Editorial Columna) no canvia d’escenari, però s’avança uns anys més. Com descriuria la Barcelona de 1915?
Una ciutat convulsa. D’una banda, la burgesia de l’època s’estava enriquint a tota velocitat gràcies a vendre material de guerra a tots dos bàndols a la vegada. De l’altra, els treballadors eren cada vegada més conscients de com els explotaven els patrons i de la injustícia del sistema que els oprimia. I, per acabar-ho d’adobar, s’estava veient envaïda per tota mena de personatges del diner i la cultura que hi havia arribat d’una París assetjada pels alemanys. És a dir, el caldo de cultiu ideal per una història d’espionatge.
El context de la Primera Guerra Mundial ho condiciona tot.
Barcelona és una ciutat amb molta història i, per tant, molt literària. I en el cas de la Primera Guerra Mundial, i el paper que hi va jugar, penso que hi havia un forat per omplir. El cert és que quan comences a llegir sobre l’ambient de l’època, el poti-poti que hi havia, crec que resulta realment fascinant. Jo m’ho vaig passar de meravella només documentant-me.
La Primera Guerra Mundial ha passat desapercebuda com a teló de fons de la literatura, en benefici de la Segona Guerra Mundial. Quins en són els motius?
Sí, per diversos motius. La Segona està més propera en el temps, per començar. I després, és una guerra (i això és simplificar molt, en sóc conscient) on és fàcil saber qui són els bons i quins els dolents. I això sempre ajuda. Vull dir que és més fàcil prendre partit per un heroic combatent de la resistència francesa, per exemple, que per un general francès molt condecorat però totalment inepte que envia a morir 15.000 homes per capturar un turonet sense cap valor estratègic.
Diu que a Ciutat d’espies es barregen fets reals amb fets inventats. No obstant això, veient la importantíssima part de realitat que hi apareix, un pot pensar que, de nou, la realitat supera la ficció.
No sé si la supera, però sense dubte la iguala. Jo he tractat de ser especialment curós amb tot el que fa al context històric, tant pel que fa als escenaris, com als personatges i, fins i tot, als objectes. Cada cop que parlo d’alguna cosa, encara que sigui minsa, com una cançó o una beguda, he buscat que fossin de l’època i estiguessin de moda en aquell moment. No li parlo ja dels personatges reals que apareixen a la trama, que en són molts…
En aquest sentit, alguns dels personatges que hi apareixen, com Manuel Bravo Portillo, semblen fills de novel·la d’espies. Però van existir!
És el que li deia. Mentre em documentava pel llibre vaig descobrir aquest individu fascinant: un comissari de policia que va fer carrera a base de reprimir amb mà de ferro el moviment obrer durant la Setmana Tràgica i que durant la Primera Guerra Mundial va treballar gairebé obertament a sou dels alemanys. Era un dolent massa bo com per no utilitzar-lo. I un altre personatge històric que he treballat amb especial cura és Koba, el bolxevic que arriba a Barcelona per fer-se amb l’arma. Tot el que s’explica a la novel·la d’ell, tant física com intel·lectualment, és rigorosament cert. Fins i tot el poema que escriu a la novel·la és una traducció lliure d’un de seu…
Ciutat d’espies ens sedueix amb la posada en escena d’una arma secreta que podia haver-ho canviat tot. Vostè l’ha batejada com el Martell de Thor. I el lector es preguntarà si va ser real o és ficció.
El Martell de Thor és, en realitat, una adaptació de collita pròpia d’un artefacte que va existir en la vida real i que es deia “El Raig de la Mort”. El va inventar el txec Nicola Tesla, un dels científics més grans i més injustament oblidats del segle XX. Mai no es va arribar a desenvolupar, però la idea era, més o menys, fer servir l’electricitat extreta del camp magnètic de la terra com a arma. Tesla va intentar vendre la idea a l’exèrcit dels Estats Units a començaments dels anys 30, però els americans van rebutjar l’oferta i tot l’afer va caure en l’oblit. Jo ignorava aquest episodi, però coneixia la figura de Tesla i vaig pensar en utilitzar-lo com a ment mestra darrera del Martell de Thor. La meva sorpresa va ser enorme quan vaig descobrir que l’arma que jo volia atribuir-li com a part de la trama del llibre, ell ja l’havia inventada de veritat…
Com podia haver canviat aquesta arma el decurs d’una guerra plantejada com a “guerra de trinxeres”?
L’arma mai no va arribar a provar-se en realitat, de manera que és impossible de dir. Però tal i com jo la utilitzo en la novel·la, seria l’equivalent de la bomba atòmica. O sigui, qui la té, guanya i escombra l’enemic a cost zero.
El seu Martell de Thor respon als estudis de Nicola Tesla per fer servir l’electricitat com a arma. Tesla, un gran desconegut (ara redescobert amb Relámpagos, de Jean Echenoz). Creu que la història ha maltractat Tesla?
Vaig llegir una mica sobre Tesla quan m’estava documentant per la novel·la i fins on arriben els meus modestos coneixements, jo diria que sí, que l’ha maltractat molt. La seva pega va ser que es va enfrontar a Edison, i aquest era un molt mal enemic. Probablement, Tesla era deu vegades més brillant… i mil vegades pitjor home de negocis. És un cas clar de lluita on no guanyen els més dotats. Una mica el que va passar 2.000 anys abans, entre els filòsofs sofistes i els jònics. Avui en dia tots parlem de Sòcrates, Plató i Aristòtil, i molts menys recorden Tales, quan ell tenia raó en moltes coses i els altres estaven equivocats.
El Martell de Thor entra en la vida de Pol Vidal, el periodista novell que vam conèixer a la seva anterior novel·la i que, ara, ja és redactor en cap del Diari de Barcelona. També li serveix per explicar les trifulgues periodístiques de l’època…
Jo vaig començar la meva carrera periodística al Diari de Barcelona i, com es pot suposar, tinc una estima molt especial per aquesta capçalera. Tant aquesta novel·la com l’anterior, Barcelona Far West les vaig començar de la mateixa manera: documentant-me sobre la situació del Diari en aquell moment històric i aprofitant-la per la trama.
Vostè recupera les novel·les d’aventures en la seva pura essència.
Seria absurd dir-li que fer alta literatura, perquè jo sóc el primer en saber que no tinc prou nivell per jugar en aquesta lliga. Ara bé, de la mateixa manera, estic convençut que una gran majoria de lectors no busquen alta literatura quan compren un llibre, sinó evasió. Alguna cosa que els enganxi, que els emocioni, que els obligui a continuar llegint i que els deixi satisfets i tristos a la vegada quan arriben al final. I jo intento donar-los precisament això: un entreteniment el més sòlid possible i, si de passada, saben tres o quatre coses més de les que sabien abans de llegir el llibre, doncs encara millor.
L’avala una gran feina d’ambientació. Suposo que aquesta tasca no és fàcil, quan parlem de la Barcelona de fa pràcticament un segle…
No li diré que estigui xupat… però tampoc no es taaan complicat com podria semblar. Afortunadament, avui en dia disposem d’una eina fabulosa com Internet que en facilita molt la vida. Li poso un exemple: per Barcelona Far West vaig anar a l’Arxiu Fotogràfic de Catalunya a demanar totes les fotos que tinguessin de la Barcelona de la dècada de 1880. Van ser molt amables i em van deixar un ordinador per mirar-les, però em van dir que igualment em podia haver connectat des de casa, perquè tenen tot el material digitalitzat i disponible per al seu visionat a través de la xarxa.
Ciutat d’espies està escrita a cop de fotogrames, és una novel·la pensada per a ser filmada. Li agradaria que algú la portés a la gran pantalla? Qui li agradaria que la protagonitzés?
Cadascú té la seva pròpia manera d’explicar històries. La meva sembla que és molt visual, sí. De fet, jo veig les escenes al cap i tracto d’explicar-les en paraules. Sé que això li facilita la feina als guionistes perquè he tractat directament amb el que ha escrit el guió de Barcelona Far West, que si tot va bé serà portada a la pantalla l’any vinent. Ciutat d’espies no és pas una excepció. I si em deixa triar equip jo no tiraré baix: què li semblen Sam Mendes per dirigir-la i Ewan McGregor, Clive Owen i Diane Kruger com a tripleta protagonista?
A Barcelona Far West trobem un Pol Vidal molt jovenet. A Ciutat d’espies, en Vidal ja és pare de família i redactor. Té pensades més aventures per al seu protagonista o pensa en jubilar-lo?
Tinc moltes ganes de retrobar Pol Vidal a la tardor de la seva vida. I d’escriure-li una història on hagi d’enfrontar-se amb un nou repte suportant les xacres que comporta l’edat, la desil·lusió i l’excés d’experiència. Em ve molt de gust escriure un thriller per un personatge de 65 anys que no es comporti com si en tingués 35, no sé si m’explico. La tinc bastant pensada, de fet. Però també tinc altres històries al cap que vull escriure. Està fent cua…
